‘No somos todos’

El negoci de l’‘offshoring’ ha proliferat en els últims anys i accelera la corrosió de les hisendes dels estats

La dècada dels 70 va ser la del primer crac del petroli, la inflació, la reforma política, els pantalons de pota d’elefant i les sabates de taló alt per a homes. Va ser la dècada del “tot és possible” perquè pocs sabien (sabíem) com funcionaven els diners. Era una dècada feliç. Ingènua. El 1978 posaves el televisor (en blanc i negre) i apareixia Bárbara Rey per dir que “Ahora Hacienda somos todos. No nos engañemos”. Després parlava del seu marit, Ángel Cristo, un domador baixet i molt home que posava el cap dins la boca dels lleons. Aleshores afegia: “No se puede ser feliz engañando”.
Van arribar anys de desencís. La Bárbara i l’Ángel es van separar. Va aparèixer José Borrell, que va asseure Lola Flores al banc dels acusats. Però l’eslògan d’aquella campanya “Hacienda somos todos” va perdurar. Va aguantar bé fins al 10 de gener del 2015. El dia en què Dolores Ripoll, advocada de l’Estat en representació de la mateixa Hisenda en el cas Nóos va voler desmuntar l’acusació del fiscal José Castro contra la infanta amb l’argument de què l’eslògan no era més que publicitat i no podia aplicar-se al dret.
La veritat és que ja ho sabíem. També sabíem que, en contra del que deia Bárbara Rey, es pot ser feliç enganyant. I perquè en quaranta anys s’han posat les condicions financeres i legals internacionals perquè això sigui possible. Es pot fer de manera elegant. El que es coneix com a elusió fiscal. O es pot fer de forma més grollera. Però que l’evasió d’impostos corroeix unes democràcies que recapten cada vegada menys, fet que les obliga a carregar amb deutes que es tornen impagables, és un problema detectat des de fa anys.
Els “papers de Panamà” han omplert els mitjans amb els noms de titulars de societats no confessades. Dictadors, famosos, polítics, empresaris. Cada un ha reaccionat de la manera a què està acostumat. L’entorn de Putin ha parlat de conspiració. El primer ministre islandès, Sigmundur Gunnlaugsson, gairebé va caure de la cadira quan el van entrevistar. “Creguin-me, aquestes preguntes m’incomoden” va dir. Horas després dimitia. L’argentí Mauricio Macri, en canvi, es va mostrar tranquil en justificar la seva presència en una societat panamenya per inversions de l’entorn familiar. “M’hi havia posat com a director el meu pare” va dir en una intervenció televisada a la nació. Uf, Maurici, ens feies patir…
Però potser ha d’aclarir-se que el que s’ha publicat són els noms d’un sol despatx en una sola plaça financera. Que hi ha més llocs com Panamà. Estats Units, per exemple. Però que a l’OCDE li falta valor per discutir el règim fiscal d’estats com Nevada, Wyoming o Dakota del Sud… En els 70 tot això ja passava. Però des d’aleshores, l’offshoring ha proliferat. És una pota clau del sistema financer i empresarial internacional. Segurament ara som més savis que en els 70. Encara que no està clar que això sigui un consol.

 

(Publicat a La Vanguardia el 9 d’abril del 2016)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s