Joves i cínics

Diuen que els joves veuen millor el seu futur laboral que els grans. S’han adaptat a la inestabilitat?

 

Encadenen una feina de mesos amb llargs períodes d’inactivitat. Salten d’una ocupació a una altra amb freqüència. Tenen sort (molta sort) si treballen en la feina per a la qual s’han preparat. Cobren sous més baixos que els pares. La seva vida és tan impredictible com la de l’electró. Quan sopen junts i un d’ells diu que el seu projecte és viure en parella, comprar-se un cotxe i un habitatge, riuen, perquè els acaben d’explicar un acudit dolent. Són la matèria primera de fenòmens polítics com Podem o la CUP, que provoquen el neguit de la gent d’ordre i on la lluita entre generacions es maquilla de lluita de classes. O al revés.
Els economistes que més escriuen sobre la justícia intergeneracional, sobre aquest contracte bàsic que assegura l’estabilitat social (Guillem López Casasnovas, dels que més) estan angoixats perquè els que avui tenen entre 20 i 40 anys no “heretaran la Terra” tal com la van rebre. I perquè la literatura científica assegura que aquests desajustos són llavor de futurs sobresalts.
La paradoxa arriba quan es comprova, a l’últim informe sobre confiança social Esade-La Caixa, que les expectatives dels més joves (de 35 anys cap avall) sobre el seu futur laboral han millorat en els dos últims anys. I que són molt més optimistes que els enquestats de les franges d’edat superiors. Carlos Obeso, professor d’Esade, expert en temes laborals, aventura que l’explicació ha d’estar en què aquests joves no han viscut cap altra cosa que la temporalitat i la subocupació. “El raonable és pensar que s’han adaptat”. És a dir, els més joves ho veuen tot millor perquè vénen de la gran destrucció d’ocupació del 2009-2012 i de cotes d’atur de fins al 50%. No coneixen cap altra realitat laboral que la precarietat i la inestabilitat forma ja part del seu horitzó de vida. Vist d’aquesta manera, el problema el tindrien els pares, que sí tenen dificultats per adaptar-se. No els fills.
La globalització va començar a fer-se notar a les empreses a finals dels 70. Els gestors que van saber veure el que venia, van reaccionar en conseqüència. “Però en el moment en què introdueixes la incertesa al si de l’empresa, les coses comencen a avançar en aquesta direcció”. La crisi del 2008 no n’ha fet més que accelerar el camí obert fa ja unes dècades.
Viure en precari implica unes quantes coses. Una, que la feina ja no és un fet central en la teva vida. De fet, circulen estudis que indiquen que l’absentisme augmenta si les plantilles són més joves. Al cap i a la fi, qui paga malament o ofereix feina de mala qualitat, tampoc no pot esperar gaire. Un altre canvi és de naturalesa moral. Els joves es preparen en escoles, instituts i universitats amb professors que els transmeten la importància dels valors i dels seus drets. Però la realitat que descobreixen és una altra. I, tot i així, la conflictivitat segueix confinada als sectors tradicionals (al Metro a la Renfe…). Per què? Posats a explicar-ho, a Obeso se li escapa la paraula “cinisme”. Potser sí, potser aquests joves són avui bastant més cínics que els seus pares. Potser això també ho explica tot.

 

(Publicat a La Vanguardia el 20 de març del 2016 a La Vanguardia)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s