Vella i nova indústria

Entre la indústria de l’acer i les ciències de la vida. Els camins divergents de la família Rubiralta
Què tenen en comú una empresa que es dedica a l’acer amb una altra de concentrada en la distribució de material mèdic? Pràcticament res. Però en la segona meitat dels anys 60, els germans Rubiralta, Francesc i Josep Maria, van crear dues empreses de naturalesa tan diferent com Celsa i Werfen. La primera tenia com a matèria primera l’acer. La segona, el material mèdic. La sintonia entre tots dos era total. Es van repartir el capital: les dues corporacions tenien participacions creuades en l’accionariat. Probablement, una solució d’aquest tipus –més a l’estil dels grans conglomerats asiàtics– no hauria superat les anàlisis de les grans consultores i bancs d’inversió internacionals. Però aquest era llavors un país que tot just començava a obrir-se a l’exterior i els Rubiralta
gent molt discreta i llesta que s’adaptava a les oportunitats a mesura que anaven arribant.
Però la sintonia es va esgotar el 2006. I també el model. Hi va haver una decisió d’inversió a Celsa que el primer gestor de Werfen no va compartir. Van trencar l’aliança. Aleshores, els dos grups havien crescut. Sobretot Celsa. S’havien internacionalitzat. Havien comprat petites empreses. I representaven universos corporatius molt diferents. Els forns de fusió de Castellbisbal, aquestes gegantines estructures metàl·liques enganxades al riu Llobregat i visibles des de l’AP-7, són segurament la imatge més pròxima de la indústria tradicional que queda en aquest país. A l’altre extrem, Werfen era (i encara ho és, amb la seu a la plaça Europa de l’Hospitalet) un món de sales blanques i oficines asèptiques.
La segona generació dels Rubiralta es va fer càrrec dels respectius grups. Un altre Francesc al capdavant de Celsa. Jordi Rubiralta al capdavant de Werfen. A l’empenta dels pares va seguir l’especialització dels fills. El primer va diver- sificar. El segon va canviar la naturalesa de Werfen. La fabricació va començar a guanyar pes en relació amb la sim-
ple distribució. Allò era ja una altra indústria.
En els dies després de la separació tot va fer pensar que l’home de l’acer sortia guanyant. La seva facturació més que triplicava llavors la de l’empresa de distribució farmacèutica. Ara les tornes estan canviant. Pot ser que les causes estiguin en una decisió estratègica mal presa en el seu moment. Però el que condiciona la percepció de les dues indústries (la de l’acer i la de la salut) són les expectatives.
Les expectatives dicten el futur dels uns i els altres. Les de l’acer, matèria primera condemnada al baix preu que deriva de la sobreproducció que arriba de la Xina. I les del material mèdic i hospitalari (avui rebatejat amb l’ambiciós terme de ciències de la vida i de la salut), que sembla un camp obert i inacabable de negoci per arribar.
La distància, en definitiva, que separa el vell del nou.
(Publicat a La Vanguardia el 12 de març del 2016)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s