Dues velocitats

Mentre el gran comerç digital competeix en gigantisme, el petit va quedant enrere

El món del comerç es mou a dues velocitats. Les grans empreses del comerç digital competeixen pel que es coneix com l’última milla, és a dir, la de l’entrega a domicili en terminis de temps cada vegada més curts, de tot allò que un acaba de comprar a través del mòbil. O discuteixen si obrir grans botigues físiques de manera excepcional per refrescar la gana del comprador i fer revifar la temptació pel que és material. Fins i tot lluiten per noves aplicacions tecnològiques que els permetin fer arribar l’oferta amb més immediatesa. Però el petit comerç, el de debò, el d’abans, va quedant enrere. No és una qüestió de dimensió, sinó de concepte. De deixar per una estona el segle XXI i retrocedir a la dècada dels 50, de quan les coses es veien en blanc i negre.
Si s’han perdut alguna vegada a la perifèria de les grans ciutats, potser als barris de la infantesa, també en alguns pobles, sabran què els estic explicant. I el millor (o el pitjor) exemple de tot això són els bars. Si s’han vist obligats a buscar-hi refugi per fer temps i prendre un cafè, pot passar que acabin calculant mentalment quants centenars de cafès o d’entrepans fan falta cada dia perquè aquest establiment sigui rendible. I el més probable és que no els surtin els comptes.
Tampoc en aquest cas la globalització, la de les persones, no ha millorat les coses. Molts d’aquests comerços estan avui regentats per ciutadans d’origen asiàtic. Ha estat la condició inevitable per a la seva supervivència (encara que aquest és un altre misteri). Però no es percep en ells la més mínima novetat comercial o d’oferta que pugui despertar interès i fer-te tornar un altre dia. En la majoria de casos aquesta oferta es redueix a la presència d’un televisor encès al fons del local per evitar el silenci.
Pateixen els bars. També els vells restaurants. Siguin de tapes o de cuina una mica més elaborada. Que en el millor dels casos, és només una manera de dir-ho, poden ser substituïts per establiments de fast-food que obren i tanquen de forma periòdica. Pateix en definitiva el paisatge, que es va omplint de locals buits. La crisi bancària, en especial la de les caixes d’estalvis, va deixar molts locals buits que ja no s’han tornat a omplir. Van arribar les franquícies. Entre les que més feina van donar als aparadoristes, les cadenes de clíniques dentals. Han acabat per generar una petita bombolla que s’està punxant aquests dies. De vegades, és veritat, apareixen iniciatives originals, benintencionades, però un es pregunta qui els haurà assessorat, perquè ja en l’obertura hi ha la sospita que tenen un termini de vida limitat.
El comerç es mou a dues velocitats. Són dos mons que conviuen i que amb prou feines es penetren un a l’altre. El gran, el digital, destinat a fer-se cada vegada més gran i més tecnificat. L’altre, el petit, que sembla no voler morir. Però que és immune al canvi.

 

(Publicat a La Vanguardia el 5 de març del 2016)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s