Caos

D’una crisi bancària a l’altra. En l’evolució de les finances del segle XXI només es percep ambició i caos

Hollywood és una màquina molt efectiva a l’hora de reciclar els traumes de la vida americana. Ho va ser amb la guerra del Vietnam. Ho és ara amb la crisi financera i immobiliària del 2007-2010, la de les anomenades hipoteques porqueria. El 22 de gener es va estrenar “La Gran Apuesta”,The Big Short” que descriu la intrahistòria d’aquella crisi a partir de cinc personatges que van saber preveure el col·lapse que s’acostava.
La pel·lícula arriba just quan sembla legítim preguntar-se si el que passa aquests dies en borsa és el pròleg d’una altra crisi bancària, només nou anys després de la que van provocar les hipoteques porqueria! La que ara inquieta governs i inversors té poc a veure amb la que va esclatar el 2007. Aleshores, el problema va estar en l’empaquetament d’hipoteques de baixa qualitat (incobrables en molts casos) i la seva revenda a part del sistema financer mundial amb el suport de sofisticades garanties matemàtiques.
Aquesta vegada la sospita no recau en un producte financer. És la banca sencera la que inquieta. I, de fet, el que passa és, en certa manera, la continuació i resultat d’aquella primera crisi. Els Estats Units van sortir d’aquell tràngol amb tipus d’interès a zero i compres massives de bons federals que van regar la banca de liquiditat. Tots aquests diners van buscar altes rendibilitats i les van trobar en el crèdit als països emergents. Eren els anys del “decoupling”, és a dir, es pensava que la Xina i altres països en desenvolupament anaven a substituir la màquina occidental en el creixement. No van ser els únics en participar del nou Eldorado. La banca i les empreses europees (el continent estava llavors atrafegat amb la crisi del deute sobirà) es van afegir a la festa.
El resultat va ser que els emergents (governs i empreses) es van endeutar al màxim. Quan això es va fer perceptible a meitat del 2015, els diners van començar a fugir. La primera pujada de tipus d’interès de la Reserva Federal al desembre va reforçar el dòlar i va actuar com cop de gràcia definitiu. La Xina va donar mostres de flaquesa i la bombolla creada al voltant de les matèries primeres i el petroli va punxar.
Els balanços de les grans empreses i de la banca que els va donar crèdit, paguen ara l’aventura. La banca europea en especial. Perquè, a més a més, està sobredimensionada. Perquè les polítiques regulatòries, pensades per no repetir noves crisis i contagis, pressionen el seu capital. I perquè l’economia està entrant en l’era dels tipus d’interès negatius. Impotents per crear les condicions d’un creixement sòlid, els bancs centrals proven ara aquesta solució excepcional. Factible sobre el paper. Corrosiva per a la banca, que no sap gaire bé com ho farà per guanyar diners.
A “La gran apuesta”, Hollywood combina l’hàbil dramatització de la història amb una explicació conspiradora que sembli creïble. Cal detectar nítidament el dolent perquè tots tornem del cinema a casa tranquils. En realitat, ni en la crisi del 2007 ni en la que s’acosta no és possible identificar-ne la trama. Tristament, en la història de les finances del segle XXI només es percep ambició i caos.

(Publicat a La Vanguardia el 13 de febrer del 2016)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s