Delphi com a símptoma

L’economia creix més ràpid que la creació de llocs de treball i la globalització hi contribueix amb força

La multinacional americana Delphi ha anunciat el tancament de la planta de Sant Cugat i l’acomiadament de 543 persones abans que acabi l’any. És un cop imprevist? No, els americans havien avisat de fa mesos (fins i tot anys) de la pèrdua de competitivitat d’aquesta planta que van instal.lar el 1962 i el tancament ha estat precedit per diferents retallades a la plantilla. És un problema específic català? Tampoc. Una altra companyia auxiliar de l’automoció, TRW, n’acomiadarà 250 a Navarra i Arcelor Mittal ha anunciat el tancament de Acería Comptacta de Bizkaia, amb 330 llocs de treball perduts. La mateixa Delphi ja havia tancat el 2005 la planta de Sevilla (1.500 treballadors menys).
És un problema de la indústria manufacturera a tot l’estat? En part. Però no sols. Repsol prejubilarà 750 persones fins el 2018. Iberia vol fer-ne fora (de manera voluntària) 1.427 més. La constructora Sacyr parla de 400 acomiadaments. Telefónica ha posat 2.900 milions sobre la taula per prejubilar tota la gent que sigui possible de més de 53 anys. Vodafone prepara l’acomiadament de 1.427 persones, Orange-Jazztel de fins a 550…
Són notícies de les darreres setmanes. I expliquen, en part, perquè malgrat que l’economia, en termes de PIB, es va acostant poc a poc als nivells previs a la crisi, la ocupació va molt per darrera.

Hi ha moltes raons que expliquen aquesta sagnia. En el rerafons hi ha la sobrecapacitat de plantilles que van ser pensades per moments excepcionals (l’Espanya de la bombolla ho era). En d’altres, de la digitalització i modernització del teixit empresarial: la indústria inverteix però ho fa en empreses intensives en capital, no en mà d’obra. Però el factor que encara pesa és la continuïtat d’una tendència que ja s’apuntava a principis dels 2000. I l’acabament, almenys aparent, de la crisi immobiliària i financera no ho ha resolt: és la globalització i el continuat efecte de la competència exterior en les activitats de la indústria més tradicional.
Això no és nou. Però els seus efectes continuen, i es continuaran sentint en la indústria més envellida. I com a conseqüència, en les condicions de vida de les classes mitjanes occidentals. Tant és així que individus com Donald Trump en fan cavall de batalla electoral: atureu els xinesos! Fins i tot els economistes matisen ara algunes de les previsions més optimistes que s’havien fet sobre els efectes del lliure comerç (Paul Samuelson, 1941), especialment un cop vistos els efectes de la irrupció d’un gegant com la Xina. Ni els que perden la feina la troben tan ràpidament com es pensava en altres sectors ni els efectes benèfics arriben tan a curt termini com es pensava.

Clar que per als qui viuen directament els seus efectes no els cal escoltar a Donald Trump ni rellegir a Paul Samuelson per saber què passa. “L’empresa diu que tanca perquè no som competitius. Sí que ho som. El que passa és que ens volen posar als nivell dels costos de les fàbriques romaneses” deia dijous un sindicalista de Delphi. Doncs és exactament això.

(Publicat a La Vanguardia el 6 de febrer del 2016)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s