Però, i qui són l’1%?

Entre l’1% de persones més afortunades hi ha els financers, els grans gestors d’empreses… i els metges

L’eslògan “Som el 99%” ha fet fortuna en els últims anys. Nascut als Estats Units (primer com a blog “We are the 99%) s’ha difós en la cultura anglosaxona i s’ha instal·lat entre nosaltres com a contraposició a l’1% en el qual es concentra la major part de la riquesa, és a dir, la plutocràcia, símbol de la desigualtat creixent en les economies dels últims anys.
Tot i això, qui són realitat aquest 1%? Què ha de fer un per poder aspirar a estar entre aquest col·lectiu d’afortunats? Les primeres respostes les ofereix un estudi elaborat per l’economista Oliver Denk per a l’OCDE, en el qual ha estudiat les característiques sociològiques (edat, sexe, professió, estudis) dels europeus que es troben al cim de la riquesa a partir dels seus salaris (l’estudi no aborda el patrimoni i es concentra en les rendes que perceben).
Moltes de les troballes que fa en Denk són previsibles. Però d’altres són francament sorprenents. Els que estan al cim són clarament aquells que ocupen alts (altíssims) càrrecs de gestió al món de les finances, de les grans empreses, de les grans cadenes comercials i de la distribució. Fins aquí tot sembla fàcil. Però estan també els professionals de la salut (health professionals)… En canvi, no estan gaire representats els professionals de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), en aparença els més ben formats o preparats per al futur.
Tots ells tenen estudis superiors (tertiary education degree) i són majoritàriament homes. No hi ha pràcticament dones al club de la plutocràcia (encara que sí que tenen alguna probabilitat de ser-hi als països en els quals hi ha més taxa d’activitat femenina). L’economia més “masculinitzada” en els estrats superiors és… Alemanya. Els més ben pagats són també gent gran. Per estar a dalt de tot cal tenir entre els 40 i 50 anys (millor encara si és entre els 40 i els 59 anys). Afanyi’s, doncs, perquè pot ser que ja se li hagi fet tard…
No hi ha grans diferències entre països, però sí detalls curiosos que tenen molt a veure amb la història recent. Per exemple. És als països de l’Est d’Europa on es concentra el més alt nombre de joves al cim. És justament a països com Txèquia, Hongria o Polònia on hi ha un més alt nombre de persones d’entre 30 i 40 anys al cim. La clau? Probablement els turbulents anys que van seguir a la caiguda del teló d’acer i l’acceleració (i moguda) transició des de l’economia planificada a l’economia de mercat.
Ah, i una última cosa. Per arribar a dalt del tot, cal escalfar bé la cadira. Encara que les europees continuen sent unes economies amb una mobilitat social elevada (menys del que pensen però els seus habitants), la permanència en la professió i la dedicació és important. Menys al centre i nord d’Europa. Molts més als països del sud. També a Espanya, clar.

(Publicat a La Vanguardia el 30 de gener del 2016)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s