Poblar Europa

Europa s’enfronta al repte d’integració més gran de la seva història. Però, li queda
una altra alternativa?

 

En els segles XVIII i XIX els europeus van poblar el món. Ara és el món el que vol poblar Europa. L’afirmació és de Gideon Rachman. Encapçala d’aquesta manera l’últim article al Financial Times. Rachman considera inevitable el que li està passant a Europa. És el que sol passar quan un continent ric, envellit i amb una demografia feble viu envoltat de països amb poblacions joves, pobres i que moltes vegades viuen en situació de guerra.
Rachman és el prototip de liberal britànic. Comprèn els pros i contres de la situació. Però creu que en el mig termini tot serà positiu. També ho creuen els economistes que fan estudis per a l’FMI (l’últim d’ells presentat a Davos). Aquests ni tan sols dubten. Pensen que l’actual xoc migratori serà bo per a l’economia. Punt.
Però aquestes són equacions que quadren sobre el paper. No tant sobre el terreny. La perplexitat que han provocat els assalts sexuals massius de l’estació de Colònia durant el final d’any (un esdeveniment estrany però no infreqüent en països àrabs) indiquen que la cultura i els valors també s’han de tenir en compta. La construcció dels primers camps d’acollida (per dir-ho finament) als afores de les ciutats del nord d’Europa reflecteixen també el grau d’improvisació davant un xoc amb el qual ningú no comptava fa dos anys.
Europa és un gegant econòmic. Però també un artefacte polític lent i desendreçat. I els processos d’integració massiva no s’improvisen. Fins i tot quan els governs no són capaços, les societats prenen la iniciativa. Hi ha exemples històrics. L’Argentina n’és un. I un altre de molt més proper és Catalunya. Des del segle XVIII ha estat un país d’immigració. La gent arribava perquè el país s’industrialitzava i Barcelona creixia. La societat catalana va adoptar mecanismes que van permetre aquesta absorció sense perdre per això la seva identitat. Primer va arribar gent de la Catalunya rural. Després de Múrcia i Aragó. D’Andalusia. En acabar el segle XXI, com més mà d’obra requeria la màquina econòmica, fins i tot de l’altre costat de l’Atlàntic.

El model català combinava baixa fecunditat autòctona amb contingents arribats de fora. El negoci va anar bé per tothom. El país es va modernitzar i va funcionar l’ascensor social. Va funcionar una mica pitjor quan aquesta immigració va adquirir naturalesa de xoc (en la dècada dels 60 i entre el 2000 i el 2006), quan la causa de l’arribada no era tant la demanda d’ocupació com l’“expulsió” econòmica de la terra d’origen. Però fins aquí hem arribat.

Les situacions no són comparables. Europa ha de rejovenir el mercat laboral. Però els que arriben ho fan perquè fugen d’estat fallits. Després hi ha la distància cultural entre els nous europeus i les poblacions d’acollida. Enorme. I en aquests dies terribles, sembla fins i tot insalvable. Tant que la qüestió dominarà el debat polític en les properes dècades.

Però, realment li queda a Europa una altra opció que intentar-ho?

(Publicat a La Vanguardia el 23 de gener del 2016)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s