Discos i vinils

Com més arrasa la tecnologia digital, més torna l’analògica, però en forma de de ‘vintage’, de luxe

Fa unes setmanes va visitar amb el fill de tretze anys una emissora de ràdio local. Tot just passar a la cabina, va observar que la mirada del fill se n’anava a les lleixes, que estaven atapeïdes de discos. “Mira, vinils…” Va dir “vinils” amb una veu greu. Com el que descobreix una cosa que té un gran valor i per la qual mostra tot el respecte.
El seu fill té tretze anys. Tota la seva educació musical ha estat exclusivament digital. Però per a ell, els vinils, els discos de la joventut del pare (encara que ara es presentin amb precisions sobre el premsatge) són ara el més “in”, la cosa més moderna i total de l’univers sonor.
Dies després, va arrossegar el fill fins al centre de la ciutat, on aquest agost va obrir una llibreria que porta per nom “La Temerària”. Es tracta probablement del nom més precís i exacte per a qui s’atreveix a obrir una llibreria en aquests temps implacables amb el paper. L’efecte no es va repetir. El seu fill s’ha criat envoltat de llibres. Personalitzats, articulats, desplegables… Ell no ha redescobert el llibre. Però molta gent sí. Ha tornat al llibre i ha abandonat l’e-book (les vendes s’han esfondrat un 10% fins al mes de juny). I desenes de temeraris han obert llibreries físiques. Com Amazon, que també ha obert la seva.
El digital mana. Però l’analògic està de tornada. Encara que d’una altra manera. El digital és el que és “democràtic”, allà on tothom hi pot accedir. L’analògic és avui el “vintage”, o, més directament el luxe. Hi pensa cada vegada que li cau a les mans un exemplar del “How to Spend It”, el suplement de dissabte del Financial Times. Molt pocs dels productes que s’hi exhibeixen, ja siguin joies, rellotges, roba o viatges són accessibles al gran públic. Només hi arriben uns quants rics. I les dones dels xeics àrabs, que s’emporten les pàgines retallades amb el que volen comprar cada vegada que viatgen al Harrod’s de Londres. La resta se’l mira per somiar. Per imaginar què podria comprar si fos ric. I allà s’hi pot trobar una avançada del que ve, o del que ja existeix per alguns: tocadiscos artesanals, altaveus fets amb fustes nobles, jukebox, i fins i tot antenes de televisió!
Aquest Nadal l’home rumia si en tindrà prou per comprar-se un tocadiscos com aquests. Encara que també n’hi ha de més barats. Fins i tot li dóna voltes a si li ha de comprar un vinil -de qui?- al fill. El que sí ha fet és comunicar al seu entorn més immediat, però, és que no acceptarà cap artefacte d’aquests que ausculten l’estat del cos. Els anomenen “wearables” i són la més immediata promesa de la legió d’objectes digital. Aparells que vigilen la pressió arterial, les pulsacions del cor o les hores que dorm i com les dorm. En això ja ha fet saber que mai no pensa ser digital. Que en té prou amb la visita anual al doctor per sentir-se malament. No sigui que aquesta propensió a la hipocondria que sempre el sotja, acabi per escapar al seu control.

(Publicat a La Vanguardia el 12 de desembre del 2015)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s