Mons oposats

No hi ha visions més contraposades del misteri del diner que la d’un petit empresari i la d’un empleat públic motivat

 

El gran enigma de la negociació que mantenen la coalició Junts pel Sí i la CUP per formar govern és l’abisme que els separa. La diversitat, diuen, és la riquesa del secessionisme català. Però ambdues formacions representen maneres molt diferents de veure el món i l’economia. Deixem de banda ERC, perquè és CDC i el candidat Artur Mas el nus del problema. Perquè ha estat el gir de CDC cap a l’independentisme el que l’ha situat al centre del tauler polític, arrossegant-hi una part important de les classes mitjanes i benestants. I perquè han estat els governs de CiU els que han construït amb els anys l’imaginari d’aquest sector.
CDC va ser socialdemòcrata en origen, però es va decantar cap a un liberalisme de matriu anglosaxona com més es rejovenia el partit. Però aquest és només l’embolcall. La realitat del model econòmic de CDC ha estat el “fer país”, iniciat per Jordi Pujol i continuat per Artur Mas. Un liberalisme formal amb grans dosis d’intervencionisme. I una estreta complicitat amb el teixit econòmic. Còmplice per al millor: les empreses catalanes han sortit molt ben preparades de la darrera crisi. Saben on se la juguen. Còmplice, de vegades, per al pitjor: l’aflorament de casos de corrupció seria la cara fosca d’aquesta proximitat.
Aquesta és una part de la història. L’altra ha estat la d’una crisi financera i social que ha quallat en una nova realitat al marge dels partits majoritaris (el binomi CiU-PSC). D’aquí n’han sortit classes mitjanes radicalitzades per l’erosió del nivell de vida. Algunes s’han afegit al sobiranisme (via ERC i l’Assemblea). D’altres, amb una visió més outsider, han nodrit les files de Ciutadans juntament amb la gent que votava l’esquerra i mira les televisions privades. També n’han quedat milers de llicenciats universitaris amb les expectatives defraudades. Alguns sense feina. O amb una feina que no els satisfà. D’altres, pocs però molt actius, amb feines al sector públic. Per exemple, a l’ensenyament. Molts han acabat a Podem… o la CUP.
No hi ha visions més contraposades de la realitat (i amb un concepte més antagònic del misteri de la riquesa i el diner) que la d’un petit empresari passat per la tirania del compte de resultats i la d’un jove servidor públic que ha acabat en l’activisme per una o altra retallada al servei públic. Però la ironia ha volgut que siguin mons tan oposats els que es tanquen a diari a discutir. I com a les pel·lícules de suspens, la cosa està en saber si la cohesió del sobiranisme és prou potent com per arribar a l’acord.
Pot ser que Artur Mas acabi sent investit abans que acabi l’any. Però serà una proesa que la diferent manera de veure el món que separa els uns i els altres acabi per convergir en un projecte comú i que acabi amb l’actual perplexitat de l’opinió pública. Venen anys de catarsi i de repensar terminis, com diu en privat un conseller del govern en funcions. Que equival a dir que entrem en el purgatori.

(Publicat a La Vanguardia el 5 de desembre del 2015)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s