Plorar pel carbó

Ningú no n’espera grans canvis, però la cimera del clima és símptoma de grans canvis a l’economia

A finals dels 60, viatjar fins a l’Alt Berguedà era com fer-ho a un altre planeta. Tot just l’autocar deixava el poble de Cercs que l’aire es començava a espessir i la pudor s’anava fent més intensa. Tot pudia a carbó. Els homes, perquè la pols els quedava arrapada a la pell i costava de marxar amb el sabó. Les cases, perquè tothom tenia carbonera i feia servir el combustible per cremar. Al vespre, ja instal.lat, treies el cap per la finestra de l’habitació i de vegades costava de veure el Llobregat, amagat sota una manta blanca. L’endemà et llevaves i ja t’hi acostumaves. No senties cap olor.
El passat 3 de novembre va fer trenta anys de l’accident de la mina de la Consolació, a Figols. Hi van morir trenta persones en una explosió l’origen de la qual no ha estat mai resolta. La gent recorda aquells anys amb emoció i amb una nostàlgia amable. Els que anaven a les mines no feien el servei militar. Es jubilaven a una edat relativament jove. I tothom tenia feina. Tant amable és el record, que tothom ha acabat per oblidar que la gent també moria jove. De silicosi, però no només (del terme epidemiologia encara no se’n parlava). Tampoc ningú no recorda que aquell carbó era un carbó de merda (amb perdó). El lignit del Berguedà era tan poc calorífic com contaminant.
El proper dilluns comencen a París les converses entre països per reduir les emissions de CO2 i mirar de ralentir el canvi climàtic. Ningú no n’espera un acord ambiciós.Ni tan sols un acord decent. Perquè reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera significa cremar menys combustibles fòssils. Això vol dir, mal que ens pesi, frenar el creixement. I el creixement és encara la mesura de l’èxit de qualsevol govern.
Només algun país ha fet avenços substancials. El que més, Alemanya. Des que Angela Merkel va posar data a la fi de l’energia nuclear, el sector energètic viu un veritable tsunami. E.ON, no fa tant un dels grups energètics més poderosos d’Europa, ha registrat recentment pèrdues estratosfèriques (al voltant dels 8.000 milions d’euros). Entre altres coses perquè les agències de qualificació li valoren en xavalla les centrals alimentades amb carbó. I si en alguna cosa tothom està d’acord (també el propi sector) és en anar tancant les mines de carbó i en abraçar el gas. Que també fa emissions i contamina. Però menys.
Ara el cel del Berguedà té un color blau fantàstic. I l’aire és molt més transparent. També és veritat que no hi ha feina. Amb el carbó se’n va anar la societat industrial que havien conegut els pares i que tant va caracteritzar la comarca. Conec gent que és d’allà dalt que ara treballa a Barcelona i que hi puja de tant en tant a veure la família. De vegades fan que ploren la desaparició del carbó. I t’ensenyen amb orgull les fotografies de familiars que hi treballaven. Però no en conec ni un que estigui disposat a tornar a la mina.

(Publicat a La Vanguardia el 28 de novembre del 2015)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s