La nova bretxa generacional

La crisi deixa com a herència un abisme creixent entre la gent gran, amb més protecció, i els joves, en una situació més precària i menys poder adquisitiu
Durant els set anys que ha durat la crisi econòmica i financera a la Unió Europea, la bretxa entre persones joves i grans en termes de benestar econòmic i de perspectiva de vida s’ha incrementat fins a adquirir categoria de fenomen i anticipar els perfils d’una pròxima confrontació. Malgrat que la crisi i les polítiques d’austeritat aplicades durant aquests anys no han evitat ningú, els més perjudicats han estat els més joves. L’emergència d’aquesta bretxa generacional (treballadors grans i pensionistes en una situació millor pel que fa a protecció i poder adquisitiu respecte dels joves en una situació de precarietat i més desprotegits) és comuna a tots els països de la Unió Europea, però és molt més accentuada als països del sud d’Europa (Espanya, Itàlia, Grècia i Portugal).
Un estudi que acaba de publicar l’Institut Bruegel, think tank amb seu a Brussel·les, indica que la situació és atribuïble en part “a la recessió, ja que l’atur recau sobretot entre els més joves, on es concentra de manera molt desproporcionada un nombre superior de contractes temporals”. Però ha tingut fins i tot més importància un canvi substancial en l’estructura de la despesa social. A tots els països estudiats (i en especial als països del sud d’Europa, vegeu gràfic adjunt), ha perdut pes la despesa en sanitat, educació i ajudes a les famílies i a la infància. Contràriament han guanyat pes les partides destinades a l’atur (més esbiaixades cap als treballadors de més edat) i sobretot a les pensions.
Paradoxalment, això ha passat malgrat que almenys quatre països (Espanya, Itàlia, Grècia i Portugal) han reformat els sistemes de pensions per fer-los més sostenibles en el temps. “Però la despesa en pensions, al final, creix perquè és molt més difícil de canviar que altres partides, almenys des del punt de vista polític”, indiquen Pia Hüttl, Karen Wilson i Guntram Wolff, investigadors de Bruegel. Tot això en un context demogràfic advers, de progressiu envelliment de la societat.
Per contra, en la resta de partides, les retallades han estat molt més ràpides i dràstiques. “Els pressupostos s’han retallat molt més de pressa del que podia ser aconsellable per a l’estabilitat d’aquestes economies”.
El resultat de tot això és que en aquest període, els joves s’han fet més pobres del que eren quan va començar la crisi alhora que la pobresa es reduïa entre els pensionistes. Entre el 2007 i el 2013, el percentatge de joves de la Unió Europea en situació d’atur ha passat de mitjana del 16% al 24% (vegeu gràfic). D’altra banda, si el que es considera és el col·lectiu de persones d’entre 50 i 64 anys, l’atur ha pujat de forma molt més suportable (del 2,4% al 7,8%), sense arribar als esfereïdors percentatges de la gent jove. En paral·lel, i en el mateix període, els índexs de pobresa han baixat entre la gent de més de 65 anys, mentre ha augmentat entre els que en tenen menys de 18.
Les conseqüències d’aquesta situació, si bé ja són perceptibles, no ho són encara en tota la seva magnitud. L’atur juvenil exclou els que el pateixen del mercat laboral per un període prolongat i deprimeix el creixement i la productivitat futures. A més té efectes negatius en una demografia ja en baixa forma com l’europea, en els índexs de fertilitat. “La incertesa en l’ocupació i la falta d’estabilitat desplacen molt més enllà del que seria raonable el moment de l’emancipació familiar”.
Pot ser que la bretxa generacional entre joves i grans derivi aviat en una lluita soterrada. Com expliquen Charles Googhart, Pratyancha Pardeshi i Manoj Pradhan en un document elaborat per a Morgan Stanley, la demografia europea avança en aquesta direcció i empitjora. “Durant anys, l’increment de la desigualtat i el descens en la ràtio de dependència entre jubilats i treballadors era el resultat de la baixa fertilitat de les ­parelles. Ara, el principal motor és l’envelliment creixent de la societat”.
Per aquests economistes, aquest envelliment implicarà en el futur més pròxim un augment de les partides destinades als serveis mèdics a la tercera edat, a les pensions i a l’allotjament. “Com més creix el nombre de gent gran (per sobre dels 65 anys), més important és la influència que tenen en les polítiques que practiquen els governs. Passa tot el contrari que entre els més joves. Hi haurà menys joves. Hauran de treballar més, però proporcionalment seran menys i per això tindran menys capacitat per influir”.
Una solució parcial a aquest dilema seria allargar l’edat de treball per sobre dels 65 anys. “Però això serà una cosa molt difícil d’aconseguir –prossegueixen–. Políticament es tracta d’una qüestió molt més controvertida”.
A Espanya, una de les economies en què aquesta situació és més visible, la bretxa generacional pot explicar el comportament electoral dels més joves, com explica el col·lectiu de sociòlegs i politòlegs autors del llibre Aragón es nuestro Ohio. Per ells, aquesta fractura explicaria la propensió dels més joves cap a partits de nova creació com Podem i Ciutadans.
(Publicat a La Vanguardia el 22 de novembre del 2015)
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s