‘Volando voy’

Sobre la “fuga” d’empreses de Catalunya i l’estranya jugada de Jordi Clos
Recentment, al si d’una multinacional que ronda aquests dies Barcelona per intentar tancar una inversió, va caldre explicar-li al responsable de la decisió el que estava passant aquí. L’home va trigar dues hores a digerir-ho. Va mussitar “o sigui, que una altra frontera…” i es va retirar a meditar. L’endemà va trucar als responsables locals amb una sola pregunta: “Val, val, ho he entès. Però, i la fiscalitat, com quedarà?”. El capital internacional és així. El preocupen els sobresalts. Però, sobretot, les condicions en què s’hauran de desenvolupar els negocis.
Barcelona, Catalunya, és objecte d’inquietud cada vegada que una empresa anuncia que trasllada la seu social. No passa el mateix a Madrid. Coca-Cola comunica que se’n va a Londres i tots callen. Iberia desplaça el centre de decisió a Londres en ser absorbida per IAG i tot acaba en un parell de portades coloristes. Aquí no. Fa tres dècades que Catalunya es comporta com una societat neuròtica (què fem malament?) cada vegada que una empresa diu que se’n va. Això és així per raons objectives. Des de la dècada dels vuitanta Madrid ha concentrat molt de poder empresarial i ha absorbit centres de decisió. La centralització empresarial ha existit. Després ha vingut la competència fiscal entre comunitats autònomes. I en això Catalunya ha estat víctima d’un sistema de finançament pervers que l’ha deixat en una situació impossible. Sense maniobra.
Però el que ve ara és encara més difícil. I la clau està en les negociacions que tenen lloc aquests dies per formar nou govern a Catalunya. Perquè una cosa és dir que un vol ser com Dinamarca o Holanda (aquest ha estat, almenys, el discurs central del sobiranisme). I una altra, imaginar-se que acabarem convertits en una mena de Christiania (el barri autogestionat de Copenhaguen) de tant debatre amb la CUP. És una exageració. Però hi ha qui té malsons amb aquestes coses.
Demanar lleialtat fiscal a les empreses en aquest món global i traïdor és molt complicat. Reclamar-ho enmig de tant de soroll és tenir molta fe.
Dit tot això, el cas de Derby, el grup hoteler de Jordi Clos, que al setembre va decidir instal·lar la seu social a Madrid, mereix una menció especial.
Clos és el president del Gremi d’Hotelers. És també el vicepresident de Turisme de Barcelona. És membre (fins al desembre) del consell de la Fira. Clos ha ocupat la centralitat del sector en omplir el buit que va deixar Joan Gaspart. És al pont de comandament de l’estratègia econòmica de més èxit a la ciutat dels últims anys. Continuarà fent-ho després del canvi? Barcelona ha estat sempre una ciutat oberta al que arriba de l’exterior. A les persones i a les idees. Ha integrat i ha reciclat. Però potser hi ha coses que superen tota imaginació.
De vegades, de tant obrir la porta, un acaba per quedar-se a la intempèrie.
(Publicat a La Vanguardia el 21 de novembre del 2015)
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s