L’alien

L’Airef, quan tenir independència de criteri pot resultar contraproduent

L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) és un organisme de nom extens, tant com el respecte que inspira a Europa. Funciona com una auditora de les administracions. Dels pressupostos que elaboren, i de que aquests s’ajustin als objectius de dèficit que s’imposen.

Des del seu naixement, el 2013, l’Airef ha estat un organisme incòmode. La seva política de recollir de forma directa les dades amb les que treballa li ha creat problemes. No amb les comunitats autònomes. Ni amb els ajuntaments. Però sí amb l’administració d’Hisenda. Per a Hisenda, l’Airef en té prou amb la informació que subministra de forma general. Tant és així que li ha barrat el pas a aprofundir-la amb una ordre ministerial al BOE. Ara l’Airef ha decidit recórrer contra la decisió als tribunals.

L’Airef és un cos estrany. Depèn financerament i orgànicament de l’administració que ha d’auditar. També per això, per recórrer una decisió que el perjudica, ha d’anar a l’Audiència i pagar-s’ho. Podria anar a l’advocat de l’estat. Però no ho fa perquè crearia un conflicte de competències. Aquesta complexa naturalesa explica també que la gent de l’Airef, amb José Luis Escrivá al capdavant, siguin percebuts en l’entorn del govern com uns senyorets que van a la seva bola. O que rebin respostes tan displicents com la del ministre Cristóbal Montoro, dijous, en conèixer el recurs: “que no creïn problemes on no n’hi ha”.

Però no s’equivoquin. Si l’Airef sembla l’“àlien” de la nau especial governamental és perquè la seva independència molesta un Executiu molt gelós de la comptabilitat. De com l’elabora i de com la utilitza. L’octubre, el Govern, excitat per la proximitat de les eleccions del 20-D, va decidir enviar els pressupostos a Brussel·les un mes abans que la resta de països perquè la Comissió li posés un notable alt. Quan la Comissió, desconcertada, els va respondre amb un aprovat just perquè no ho veia clar, el Govern va entrar en còlera. Mariano Rajoy va dir allò que “al poble espanyol no se li poden donar gaires lliçons” en control del dèficit.

Es coneix els alts funcionaris de justícia de l’Estat com la Brigada Aranzadi. L’alta classe comptable tampoc no queda curta encara que no hagi tingut encara l’honor que la bategin. Fins a l’arribada del PP, els dèficit de les comunitats autònomes es calculaven en funció de la despesa prevista. El criteri va canviar. I quan el 2014 Brussel·les va donar un marge addicional de l’1% del PIB al dèficit espanyol, l’administració central “se’l va menjar” senceret. L’esforç es va desplaçar cap a les comunitats i va obligar a intensificar les retallades. La comptabilitat va justificar la progressiva recentralització de les decisions. Hisenda vol ara que la Generalitat apliqui un nou ajust de 1.300 milions d’euros. En realitat es tracta d’un apunt comptable procedent del 2011.

Però de vegades n’hi ha prou amb quatre números per deixar noquejat al contrari.

(Publicat a La Vanguardia el 14 de novembre del 2015)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s