Vuit anys després

“A l’immobiliari he tornat a veure diners i he tornat a veure gent que semblava que s’havia fos”

Hi ha un senyor que es dedica al sector immobiliari que cada cop que visita una ciutat o un barri per raons de feina, el primer que fa és anar a l’escola més propera a l’hora que surten els nens i observar. No s’esverin. L’interès de l’home és purament sociològic. Diu que observar a mares i fills -la procedència, la manera de vestir- li permet fer-se una idea ràpida del barri que li ha tocat, del perfil del negoci i de qui seran els intermediaris amb els que haurà de tractar. També li agrada dir que hi ha un mercat potencial de lloguer, un mercat de propietat en baixa forma, i un mercat on no es paga (famílies ocupes, vaja, però no per exactament per criteris ideològics).

La seva visió de la realitat immobiliària és crua, políticament gens correcte. Però és molt realista. I ell no entén com el món real s’assembla tan poc al món oficial, al de les estadístiques i al que surt als mitjans de comunicació. Aquesta manera de veure les coses s’explica perquè part de la seva feina és la d’actuar com a “recuperador”. També és un nom que sona estrany. Gairebé a pel·lícula de Tarantino. Però la “recuperació” és avui una part important del negoci immobiliari: moltes empreses recuperen crèdits hipotecaris impagats i els habitatges que hi estan vinculats. “Recuperar” vol dir, per exemple, negociar amb algú que no pot pagar. I veure què s’hi fa… O fer-se càrrec d’un edifici fantasma que algú va aixecar alegrement el 2008 en un lloc on no hi arriba cap autobús i on avui costa imaginar qui hi anirà a viure. Sobretot perquè com més va, més es deteriora.

La recuperació és avui una part important del negoci immobiliari. Ha estat tan profunda la crisi financera i immobiliària, i tardarà tant en fer net, que les entitats financeres no paren d’alleugerir els balanços transferint la gestió d’ “actius tòxics” a aquestes empreses. Algú va dir a la recent trobada del sector, al Meeting Point de Barcelona, que el negoci es torna a reactivar. I que venim de tan avall que hi ha futur. Potser és veritat, però el negoci es reactiva de maneres i amb ritmes molt diferents segons el que es busca.

També són diferents els actors. Hi ha immobiliàries petites, unes quantes de les que hi havia el 2007. Han sobreviscut perquè van ser prudents i es coneixen cada mansana i cada escala del barri que toquen. Han desaparegut les mitjanes (recorden Martinsa o Metrovacesa?)I també hi ha els grans, molt grans. Fons d’origen financer -molts de capital americà o global- que estan en el negoci perquè hi veuen oportunitats. Però són actors de circumstàncies. Marxaran quan el negoci que porten entre mans (la gestió de les grans carteres procedents dels balanços de la banca) deixi de ser-ho. Moltes vegades no són ni propietaris dels actius. Només els gestionen.

Molta gent que va estar a la trobada explicava que se sentia rejovenida. “He tornat a veure diners. I he tornat a veure gent que semblava que s’havien fos. Amb les mateixes cares de fa vuit anys”. Però en realitat, si un s’ho mira de prop, res no és el que era.

(Publicat a La Vanguardia el 31 d’octubre del 2015)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s