Què hem après

Si hi ha arguments econòmics que justifiquin que Catalunya ha de seguir com ara, aquests no han aparegut en la campanya

Discutir d’economia quan es va a les urnes deu ser difícil. L’emotivitat guanya la raó i els arguments se serveixen en sal gruixuda. No ha de ser necessàriament així. Les setmanes prèvies al referèndum d’Escòcia, el setembre del 2014, les pàgines d’opinió del Financial Times , vistes des d’aquí, feien morir d’enveja. Per la qualitat dels arguments.
No ha estat aquest el cas de les eleccions que se celebren demà. Malgrat el caràcter gairebé plebiscitari. Els missatges del camp independentista s’han embolcallat de bon rotllo i han dibuixat un futur esplèndid. Han donat els avantatges econòmics per evidents. I això pot ser acceptable si es parla del final del trajecte. Però és més discutible si del que s’està parlant és de la transició. La inestabilitat no l’evitarà ningú. Perquè el que es proposa és un canvi estructural profund. I això sempre comporta riscos.
Davant d’això, els partidaris de mantenir l’actual estat de coses han optat per exagerar els inconvenients i per la por. Por de perdre les pensions, de ser fora de l’euro, de perdre empreses, del corralito bancari, de l’exclusió financera. Una explicació d’aquesta estratègia indica que potser mai no es van prendre seriosament les demandes i el malestar que han permès arribar fins aquí. Mai “no les van escoltar”, les demandes. Ara les descobreixen i pensen que poden reconduir-les amb aquests mètodes. Però això, en societats democràtiques madures, no funciona.
És també l’estratègia del que se sent més fort. En segons quina cultura política (i això és transferible als arguments econòmics) discutir amb l’adversari s’interpreta com una feblesa. Discutir és acceptar que hi ha un problema. Per desgràcia, l’única ocasió en tota la campanya en què s’ha trencat aquesta norma (el debat a 8tv entre el ministre d’Exteriors José Manuel García-Margallo, i el president d’ERC, Oriol Junqueras) els ha reforçat en aquesta creença. Davant el risc de perdre, més val no discutir.
De vegades els errors poden ser greus. Com el de Luis María Linde, governador del Banc d’Espanya. Vaticinar, sense encomanar-se al comitè executiu de la institució, un esdeveniment tan extrem com un corralito bancari, i després matisar-ho, és una raresa en un càrrec al qual se li suposa el do de la paraula (en la moderna política monetària, les paraules són les armes que guien els mercats).
No s’ha discutit sobre aeroports o ports (l’absurditat de dirigir-los des de molts quilòmetres de distància) o sobre un finançament desequilibrat (la impossibilitat de gestionar una administració sense bases fiscals). Sobre moltes coses, en resum, que són vistes com un maltractament estructural i que han estat el carburant que ha alimentat el malestar. Potser no hi havia res a oferir. Si això és així (i hi ha moltes raons per pensar que ho és), tot continuarà com fins ara. Durant molts mesos. Guanyi qui guanyi i s’interpreti com s’interpreti el resultat d’aquestes eleccions.
(Publicat a La Vanguardia el 26 de setembre del 2015)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s