Elits catalanes: l’altre dilema

Del document del Cercle al llibre d’Albert Carreras, el dilema de les elits catalanes

El Cercle d’Economia s’ha posicionat aquesta setmana sobre el futur de Catalunya. Ha reiterat la necessitat de respectar la legalitat en qualsevol opció. En això, no ha divergit de la resta d’organitzacions empresarials espanyoles (on són també les grans empreses catalanes), radicalment contràries a una separació de Catalunya. Però també ha demanat una consulta si guanyen els partits independentistes.

Es pot llegir el document del Cercle com el resultat de negociacions, pressions i equilibris domèstics. Però també com una mostra de les dificultats que té per trobar una veu pròpia en aquest contenciós. El Cercle, que representa a l’elit barcelonina de banquers, empresaris de serveis i professionals, és fill d’un context molt precís. Creat el 1958, apadrinat per l’historiador Jaume Vicens Vives, va sorgir per influir a Espanya i ajudar a modernitzar la seva economia amb la vista posada a Europa. 

No fa tant, hi va haver qui va pensar que com Espanya ja està prou modernitzada, el think tank barceloní havia de girar full i centrar-se en l’exterior. Però això hauria estat gairebé com tancar la persiana. I es va optar per continuar amb la filosofia fundacional. El problema és que la modernització de l’economia espanyola no ha anat en la direcció que imaginava una part de la societat catalana. I aquí va començar la incomoditat del Cercle.

Des de l’inici de l’Espanya moderna, les elits catalanes han alternat la voluntat d’influir en la política espanyola (o almenys de participar-hi) amb períodes de retraïment. Entre l’ambició de la reforma i el poder: de l’inicialment afortunat general Prim o l’influent Francesc Cambó al fugaç PRD de Miquel Roca o la vicepresidència discreta de Narcís Serra. Entre el retraïment i l’aprofundiment de l’autogovern: de la Mancomunitat i Prat de la Riba als anys del pujolisme, període que arriba a la seva fi amb la sentència del Constitucional a la reforma de l’Estatut.

Aquesta alternança entre intervencionisme i retraïment constitueix un dels capítols del llibre “Volem la independència? Reflexions per alfutur immediat”, d’Albert Carreras. Parla de moltes més coses, però Carreras dóna per acabat aquell període d’alternança i vaticina un llarg canvi de cicle. Per a ell, el nou dilema que es dibuixa és entre secessió i provincianisme.

Albert Carreras és historiador de l’economia i un dels deixebles de Jordi Nadal. Durant molts anys, la matèria prima amb la que ha treballat han estat les estadístiques, i el resultat, diversos llibres sobre l’economia i la indústria espanyola. Que un home amb aquests interessos hagi arribat a aquesta conclusió, deu tenir a veure amb els quatre anys que ha passat com a secretari del departament d’Economia, mà dreta d’Andreu Mas Colell.

No hi ha res com l’economia de guerra per entendre quin és el joc. No hi ha com administrar l’escassetat per percebre quan una cosa s’acaba.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s