Ja no parlem de Tsipras

L’eufòria per Tsipras ha durat un any. Als que es van manifestar a la Meridiana, l’alegria encara els dura

Als sopars del primer dijous de cada mes sempre parlàvem de Tsipras. Les trobades van començar fa dos anys en una braseria, però després les vam canviar a un viena. No és que sigui un lloc barat, però la factura baixa i a tots la butxaca ens pesa menys. Sempre parlàvem de Tsipras. No és difícil imaginar perquè. Tots passem dels cinquanta i no hi ha res que et faci sentir més jove que trobar-te de cop amb un polític capaç de trencar la baralla i canviar les coses de dalt baix.

Abans tots parlàvem de Tsipras. Però ja ho hem deixat de fer. L’eufòria Tsipras ha durat un any. Els més entusiastes van aguantar fins l’agost. Es van enardir amb la convocatòria del referèndum per rebutjar la proposta de la Unió Europea. Carai amb els grecs! Però es van quedar planxats quan només uns dies després el primer ministre acceptava les condicions del tercer rescat proposat per Brusel.les. Alguns van dir amb la boca petita que Tsipras era molt demòcrata. Ho era tant que s’empassava el rescat contra el que havia lluitat durant anys, però després convocava eleccions perquè els electors li passessin factura per haver-se’n desdit. En el càlcul, clar, que les guanyaria. Ara sembla que s’arrisca a perdre-les. I a mesura que passen els dies, l’home sembla un oportunista.

Ens hem quedat sense addictes a Tsipras. En queda un que encara es fan d’en Varufakis. Segons ells, Varufakis és coherent. Però ni tan sols ell no entén que un home que ha comptat amb l’ajuda de Krugman, de Stiglitz o de Jeffrey Sachs ho hagi fet tan malament. Com a expert en teoria dels jocs, Varufakis deu ser un crack. Però com a jugador de póker, no li dura deu minuts a Schäuble.

Però com que el món està com està, hem hagut de buscar un recanvi. Ara parlem de Jeremy Corbyn, que és a punt de fer-se amb el Partit Laborista. Però no és ben bé el mateix. Tsipras era un tipus empàtic cap d’un petit país que havia de ser capaç de doblegar la Unió Europea i canviar-ne les regles del joc. Corbyn no és tan simpàtic. És un home eixut i de barba serrada que fa quaranta anys que diu el mateix. Tsipras tenia un aura romàntica i la seva política semblava nova. Corbyn diu el que deia el laborisme l’any en què va ser passat per la piconadora de Margaret Thatcher. Partidari de l’economia estatalitzada. Antinuclear. Suaument pro-soviètic (ara pro-rus). Ni tan sols va ser punk el 1979! Quan el sociòleg Anthony Giddens va començar a teoritzar sobre la tercera via (l’anglesa, no la nostra) Corbyn va entrar en hibernació. Fins ara. Ningú no es pren seriosament que arribi a Downing Street.

Als sopars del primer dijous de cada mes ens trobem gent de tota mena. Gent que era fan d’en Tsipras i també gent d’ordre. I encara d’altres que ahir van anar a la Meridiana. No pensin. També hi ha gent que és les tres coses alhora. Deuen ser coses de l’edat. A aquests darrers, als que es van manifestar ahir, l’alegria encara els dura.

(Publicat a La Vanguardia el 12 de setembre del 2015)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s