El país decent de Miquel Puig

Encara no fa tants anys, les utopies buscaven la transformació radical del sistema, el capgirament de model econòmic o grans daltabaixos polítics. La que persegueix Miquel Puig a “Un bon país. No és un país low cost”, la construcció d’un “país decent” és una utopia propera. En aparença, molt més factible. En la pràctica, com podrà comprovar el lector, no necessàriament més fàcil.

“Un bon país” és, en part, la continuació de “La sortida del laberint”, el llibre que l’economista va publicar el 2013. Aleshores identificava el mal crònic de l’economia espanyola en unes altíssimes xifres d’atur, anòmales en el context europeu. Hi trobava les causes en un model de creixement i unes polítiques obsessionades en la creació d’ocupació. Una opció que havia deixat de banda la indústria i optat per la construcció, l’immobiliari i el turisme. És a dir, per activitats capaces de generar molts llocs de treball en temps de bonança, però destinats a ser destruïts ràpidament durant el canvi de cicle. Feines, a més, de baix valor afegit, mal remunerades, cobertes molt sovint per la immigració.

Les conseqüències d’aquestes polítiques eren un país on les empreses tenen poca capacitat per oferir feines als fills de les classes mitjanes amb una formació molt superior a la que el mercat laboral demana. I que al mateix temps, actuen com incentiu per al fracàs i l’abandonament escolar (en això som també campions a Europa, amb uns índex altíssims).
En aquest llibre Puig va més enllà i indaga en els efectes que provoca la preferència per les activitats de baix valor afegit com el turisme –que qualifica de “mal holandès” de l’economia espanyola i en particular de les economies catalana i balear- en la mesura que emmascara una progressiva pèrdua de competitivitat.

Les conseqüències d’aquesta elecció són importants. Ho són per al futur d’un estat del benestar de vocació universal però que esdevé insostenible. Perquè un país de mileuristes és un mal negoci: l’aportació a la caixa comuna és tan baixa que molt sovint no cobreix les prestacions que aquesta persona acabarà requerint al llarg de la seva vida. I això, afegeix, també és vàlid per la immigració, una solució en el curt termini, però que no està gens clar que ho sigui amb el pas del temps.

De manera encara més concreta, Puig senyala que el model vigent des de fa trenta anys no és gens bo per a les pensions. El sistema espanyol de pensions porta anys penjat d’un fil cada vegada més prim per culpa d’una de les demografies més baixes d’Occident i per les elevades taxes de desocupació. Un sistema condemnat al col·lapse si a sobre s’hi afegeixen uns augments de productivitats minúsculs. Dit de manera més senzilla: un país on els fills cobren sovint menys que les pensions que es paguen als pares viu presoner d’una equació impossible de resoldre.
Hi ha alternativa a aquest model? Miquel Puig pensa que sí i la busca en el que ell qualifica de països decents. És a dir, tots aquells que són capaços de fer un mix entre prosperitat (la capacitat per crear riquesa) i equitat (països amb polítiques que fomenten un elevat grau d’igualtat interna). Puig els troba, novament, a les economies de Centre-Europa i als països escandinaus.

Del conjunt de polítiques que apliquen aquests països, Puig en destaca la qualitat del govern i les institucions (racionalitat en les decisions, intolerància contra els comportaments parasitaris) i la visió a llarg termini. Però posa l’èmfasi en la lluita contra els treballs mal remunerats mitjançant la implantació d’un salari mínim digne. “Amb el qual -raona l’autor- desapareixerien una bona part dels nostres mals”.

El del salari mínim és un debat global. Entre els que en són radicalment contraris, bàsicament liberals, perquè entenen que provoca més atur, encara que la realitat no els ho acaba de confirmar. Entre l’esquerra i els keynesians, que en són partidaris. Puig opta pels darrers. No pas perquè en comparteixi les conviccions sinó perquè dóna un alt valor als efectes positius que tindria un salari mínim elevat en la productivitat de les empreses.

En l’actual debat sobre el turisme de masses, amb la creixent incomoditat que provoca entre els residents de ciutats com Barcelona, Puig tracta d’imaginar com el salari mínim podria ser el millor camí per aconseguir “un turisme de qualitat”. Un turisme, de salaris dignes, que pensi més en la prosperitat comuna i en la igualtat i no malbarati els recursos. No un turisme obsessionat amb xifres creixents però que acaba empobrint el conjunt de la societat.

“Un bon país” s’entén millor en el context en què està escrit. A les conclusions, Puig afirma que cap dels dos grans partits que governen l’estat des de la Transició (PP i PSOE) estan disposats a canviar de model. “Perquè els obligaria a gestionar els afers públics amb més integritat, amb més rigor i amb menys arbitrarietats”. També malfia dels nous (ni la Renda Mínima Garantida de Podemos ni el Complement Salarial de Ciudadanos li fan el pes).

De fet, el títol del llibre neix de la reflexió de l’autor al voltant d’unes recents paraules d’Artur Mas en el sentit que Catalunya serà capaç de fer “un bon país”. I al pròleg, l’economista diu que és optimista, perquè té la “convicció que, tot i que no siguem més que un país mediocre, esdevenir un país de primera està exclusivament a les nostres mans”.

Un país decent, de fet, és un altre país. Un país nou.

(Publicat a La Vanguardia el 13 de setembre del 2015

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s