Postals trencades

Europa viu ara la pitjor crisi migratòria des del 1945. I això l’espanta perquè sap que en sortirà canviada

Conec gent que ha estat a les illes de Lesbos i de Kos de vacances. També en conec que han visitat Munich durant un parell de dies per visitar-ne els museus. Els primers recorden les platges solitàries i el peix espasa a la planxa. Els altres parlen d’una ciutat burgesa, en el sentit més solemne del terme. Ara a Kos i a Lesbos no s’hi pot anar excepte que un estigui disposat a ser sorprès per famílies sense sostre vagant pels camins (els que hi han anat aquest estiu diuen que fa mal al cor). I Munich, la del Deutsches Museum i el Palau d’Oranienburg rep ara centenars de refugiats diaris que trenquen l’endreçat paisatge de la ciutat.
En la nostra manera egoista –còmoda- de veure el món, els europeus hem renunciat a les vacances al Nord d’Àfrica i ens ho pensem dos cops abans d’anar a Turquia o a Petra. Això mateix comença a passar amb Europa. Fa cinc anys, l’aparició a les costes d’Holanda del cadàver d’un home ofegat a Calais mentre intentava arribar nedant a les costes d’Anglaterra, hauria servit de guió per a una novel·la negra. Ara corre el risc de ser normal. Aquest agost, Xina ha espantat els mercats financers. Però la pitjor crisi migratòria que ha patit el continent des de l’any 1945 ens espanta a tots. Perquè sabem que canviarà Europa. Que no és una crisi que es resolgui en setmanes o mesos. Perquè pot durar anys.
L’Europa que alguns anomenaven dels mercaders, la dels somnis de joventut, l’Europa desagradable d’ara, la que li diu a Grècia que s’ha acabat el bròquil, és però el paradís d’acollida per a centenars de milers de sirians (també d’iraquians i eritreus) que fugen d’un món en runes. I el que troben és una Europa més dividida que mai. Entre l’Est i l’Oest. Entre el Nord i el Sud. A Alemanya se li retreu el no haver assumit el paper de potència europea que li pertoca. Cert. Però salvant la generositat de Suècia, només Àngela Merkel sembla estar a l’alçada. Cameron mira cap a un altre costat. Malgrat que Londres (la fascinant i prohibitiva metròpoli de John Lanchester a “Capital”) és l’Eldorado dels refugiats. Als països de l’Est han aflorat els pitjors fantasmes de la seva història. Polònia diu que no vol refugiats. Eslovàquia tampoc. Sobretot si són musulmans. I Hongria ha estat diligent a l’hora de posar filferros a la frontera i té un president que parla de la fi de la “civilització cristiana”.

Els estats del Sud tampoc ho porten bé. Demanar-li a Grècia que assumeixi quotes de refugiats sembla una broma. pesada. Ho és. El cas espanyol encara és més irritant. Perquè ens ho fem sols. Té un atur altíssim. Perquè té l’estranya habilitat de crear molts llocs de treball de baixa qualitat… que acaben sempre en mans dels immigrants. Ho explica Miquel Puig al seu últim llibre, “Un bon país”. Europa ha gestionat més malament que bé la crisi grega. Ha tancat els ulls a Ucraïna. Però no se’n podrà escapar de la crisi dels immigrants. El que arriba ara supera l’imaginable.

(Publicat a La Vanguardia el 5 de setembre del 2015)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s