La síndrome de la Xina

Sobre el dilluns negre de la borsa de Shanghai

El 2008, l’any fort de la crisi a Wall Street, l’any de la fallida de Lehman Brothers, els dirigents xinesos, que tenien ingents sumes de diners invertides en bons del Tresor dels Estats Units, van expressar la seva decepció quan van saber que el primer centre financer del planeta gestionava tan malament els seus problemes. Set anys després, és tota la comunitat financera internacional la que mira de reüll les autoritats xineses, perquè ja no saben què pensar de la seva capacitat per resoldre l’embolic financer en què s’han ficat després que la borsa de Xangai s’esfondrés ahir un 8,49%, el descens més gran dels darrers vuit anys.
Però la caiguda d’ahir a les borses està directament relacionada amb la manera com es va resoldre la crisi financera del 2007, el seu últim capítol després que la Reserva Federal –i més tard el BCE– inundessin les
economies amb liquiditat i la comunitat financera alimentés la creença que la Xina i les economies emergents (Brics) serien les locomotores del creixement mundial. Recordeu-ho. Fa cinc anys els bancs centrals occidentals i l’FMI van receptar com a sortida a la crisi europea un model de creixement basat en les exportacions. Austeritat a casa, vendes a l’exterior. Aquest model ha funcionat, en part, mentre hi ha hagut països capaços de comprar. El que més, Xina, amb increments del PIB de dos dígits (el 2011 encara va créixer un 10,6%). Però el 2014 va créixer un 7,4% i ara espera créixer un 7% (molts ja pensen que serà menys).
Xi Jinping, el primer ministre, que té la lluita anticorrupció i la modernització econòmica com a grans prioritats, ha intentat governar aquest viratge cap a una economia amb un creixement més suau i sostenible i més equilibrat. Més basat en el consum i menys en les exportacions. Orientat també a renovar una indústria estatal obsoleta i amb sobrecapacitat.
Al juliol va arribar el primer símptoma que aquest viratge tenia riscos. Les exportacions havien caigut un 8,3%. L’11 d’agost, el Banc Popular de la Xina, el banc central, va anunciar una devaluació del iuan (primer del 2%, però al cap de tres dies va arribar al 4%). Les autoritats xineses ho van vendre com un intent d’adaptar la moneda a l’oferta i la demanda (després d’anys d’apreciació). Però alguns van sospitar que el que intentaven fer era garantir una mica de competitivitat a les seves exportacions. Divendres passat va arribar una altra mala notícia. La producció a les fàbriques xineses havia caigut al nivell més baix des del 2009. La Xina donava símptomes que potser no gestionava tan bé aquest canvi. La setmana passada, els preus del petroli, ja tocats per la sobreoferta, encara van baixar més arran del previsible descens de la demanda. I els operadors dels mercats de matèries primeres van actuar igual.
Però on més ressò van tenir les males notícies va ser a les borses xineses (Xangai i Shenzhen). A diferència de les borses occidentals, en què manen els grans fons, a la Xina hi operen majoritàriament inversors particulars (uns 90 milions). Són el producte de la política induïda pel Govern, que, en vista dels símptomes d’esclat de la bombolla immobiliària, va animar els ciutadans a invertir en borsa i finançar les empreses. Els xinesos eren grans estalviadors. Ja no ho són tant i han invertit en borsa sense mirar moltes vegades què feien. Fins a alimentar una bombolla fenomenal que ara ha punxat.
Les grans caigudes d’aquestes borses no són –per tant– un bon baròmetre de la marxa de l’economia. Però sí de les expectatives dels estalviadors xinesos, que han confiat que el Govern no els deixaria a l’estacada. I això és el que ha intentat evitar el banc central xinès al llarg dels dos darrers mesos. Primer mitjançant la compra massiva d’accions a través d’empreses públiques. Diumenge a la nit va informar que el gegantí fons de pensions estatal xinès invertiria fins al 30% dels seus fons en borsa. Però els inversors xinesos (i això explica en part la caiguda d’ahir) esperaven una intervenció directa. O pitjor, els analistes van considerar que era una decisió desesperada (i perillosa, i si la crisi de les borses acaba en una crisi de les pensions?).
Paul Krugman va escriure fa una setmana a The New York Times que les autoritats xineses no tenen ni idea de què estan fent. La majoria dels analistes no pensen així. Constaten només que l’Executiu de Xi Jinping té grans problemes i que està perdent la credibilitat que tenia fins ara.
Ahir, entre les 14 h i les 16 h (hora espanyola), els mercats borsaris van embogir per aquesta pèrdua de confiança. De sobte van descobrir que el que ha estat el consumidor d’últim recurs de l’economia mundial (com abans de la crisi del 2007 ho van ser els Estats Units) podia deixar de ser-ho. Frankfurt va caure perquè les empreses alemanyes venen la maquinària a la Xina. Londres perquè és la seu de les grans companyies mineres del món. I així tots… La moderna maquinària informàtica de les borses va enviar una única ordre: vendre.
La Xina pesa molt. Importa components i béns del Sud-est asiàtic. Matèries primeres i petroli de l’Àfrica, Llatinoamèrica i l’Àsia Central. La banca ame­ricana ha finançat els sectors constructor i immobiliari. Com els Estats Units el 2007, avui la Xina és un país endeutat. Menys, però ho és. Els analistes assenyalen que al banc central de la Xina li queda molt marge de maniobra. I que tard o d’hora trobarà la solució i arribarà el rebot a les borses. Però ahir, per unes hores, ningú no hi va con­fiar. I va guanyar força la im­pressió que el model de creixement dels últims vuit anys, basat en els Brics, ha arribat a la fi.
La síndrome de la Xina , que va donar lloc a una pel·lícula protagonitzada per Jack Lemon i Jane Fonda el 1979, especulava amb la hipòtesi de la fusió d’un reactor nuclear als EUA el nucli del qual s’enfonsava i travessava el globus fins als antípodes, que situaven a la Xina. Avui se sap que aquella hipòtesi era pura imaginació. S’espera que la particular síndrome de la Xina que van viure ahir les borses mundials es quedi en això, en un simple avís.
(Publicat a La Vanguardia el 25 d’agost del 2015)
Xi Jinping, primer ministre, en una tanca al centre de Pequín
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s