Com treballem

Acusen Amazon d’haver creat un entorn de treball hipercompetitiu. Segur que no deu ser l’única

En alguns programes de la televisió pública catalana, quan els periodistes tenen el producte mig acabat, es reuneixen per practicar el que en diuen “tiro al pato”. És a dir, el programa se sotmet a la crítica oberta dels companys. Sembla una cosa natural. Sensata. Intel·ligent. Però no és fàcil. Que algú critiqui el que acabes de fer davant de quinze persones i n’assenyali els defectes, no tothom ho pot superar. No és exactament com a la sèrie “Mad Men”, on algú diu “va, Don, saps que això que acabes de presentar és una merda!” i l’altre acota el cap i se’n va tranquil·lament a fer un whisky.

Calen certes habilitats per a sobreviure a aquest tipus de pràctiques. Empatia. Sang freda. Mossegar-te la llengua a temps. Criticar sense ferir l’altre. I posar l’ego en remull (els periodistes el tenim alt, però no som els únics). A les velles organitzacions això no importava. Es treballava poc en equip. La solidaritat de grup prevalia per sobre el rendiment individual. I la testosterona, en darrer terme, en situacions límit, ho resolia tot amb un parell d’empentes.

En les noves organitzacions, en l’economia del coneixement, en els serveis avançats, això no va així. Et contracten pel talent, en teoria, no per dir amén a tot. (I si diuen que ho fan pel talent però el que volen, en el fons, és que diguis sempre amén, és que alguna cosa falla). I el personal amb el que has de conviure és el mateix que a les velles organitzacions. Hi ha el trepa. El que no fot brot. El que retorça els arguments. I el psicòpata, que també n’hi ha.

Aquesta setmana Amazon ha estat acusada d’haver creat una cultura hiper-competitiva a les seves oficines. També sotmeten la teva feina a la crítica pública.  Però a l’empresa de Jeff Bezos van més enllà. L’acusen d’arruïnar-te la vida si et poses malalt per un càncer o les coses no van bé a casa i se’t nota. De propiciar jornades de vuitanta hores. D’incitar-te a criticar els companys a les entrevistes d’avaluació. I no m’estranya. No pensin. No tinc una especial animositat cap a Amazon. Però les grans empreses “que mouen el món” o “que estan canviant el món” deuen ser així. Ho és Goldman. I diuen que també ho és Netflix, per exemple. Et poden seduir amb condicions de treball estrafolàries (gadgets, menjadors amb cuina vegana, futbolins a la sala del cafè), amb diners. Però demanen de tu el cent per cent. I tampoc és una novetat. El món dels advocats porta dècades amb models de treball tan competitius que en serien un bon precedent.

Si el que vols és estar dalt de tot, justifiquen, has d’estar al cent per cent i donar-ho tot. No pensin, si et quedes a sota, les coses no aniran millor. Un estudi presentat aquesta setmana per la UGT catalana sobre ofertes de feina, indicava que un 37% paga sous d’entre 5 i 8 euros bruts l’hora. I a segons quines hi guanyes punts si demostres algun tipus de discapacitat… Per fregar taules o cuidar gent. Però no és exactament això el que tots volem, oi?

(Publicat a La Vanguardia el 24 d’agost del 2015)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s