“Polititzada a Barcelona”

La trajectòria de Delfina Rossi prova que la marca Barcelona és més dúctil i versàtil del que pensàvem

Barcelona és un laboratori. Per bé i per mal. Ciutat postindustrial, entregada al turisme de masses i al comerç. I, alhora, encara amb una classe mitjana potent que s’expressa amb valors de la vella societat industrial.

La ciutat és ara epicentre simultani de dues revoltes de diferent intensitat. La d’una part important de la població que la té per la capital d’un país que, en només una dècada i per esgotament, ha tirat la tovallola davant d’un Estat que sent llunyà i encarcarat i del qual es vol separar. En paral·lel, també és escenari de la revifada d’una esquerra social que ha catalitzat al voltant de les protestes antiausteritat, però que és filla d’un peculiar microclima polític local (només comparable amb el d’Atenes i algunes capitals llatinoamericanes). La seva fita ha estat col·locar Ada Colau a l’alcaldia.

Gent d’ordre del sud que vol un país endreçat que s’assembli als del nord d’Europa, malgrat que viu en un món de cultura indubtablement llatina (amb tot el que implica). I en un altre barri, gent educada en institucions homologables a les del nord però impregnada d’un romanticisme acadèmic que mira cap al sud i que moltes vegades sembla que protagonitzi un revival dels anys setanta.

Vista des de fora, la ciutat pot resultar incomprensible. Des de 700 kilòmetres de distància, ja ho és del tot, perquè la dinàmica política en distorsiona la lectura mediàtica. Entre aquestes distorsions destaca la que la presenta com una ciutat que ha deixat de ser cosmopolita. Aquesta visió parteix d’un record mitificat del passat. I, a més, no té en compte l’univers econòmic i acadèmic d’una Barcelona on les empreses surten més fora que mai, la gent viatja més que mai i salta d’una ­universitat a l’altra sense problemes ­aparents .

La trajectòria de Delfina Rossi, vint-i-sis anys, que acaba de ser nomenada directora del Banco Nación de l’Argentina, entitat estatal, és representativa (d’una part) de la història recent de la ciutat. Rossi va arribar de l’Argentina l’any 2002. Es va llicenciar en Economia a la UAB (on el sol californià encara escalfa). Va participar en les protestes contra la guerra de l’Iraq. I va acabar presentant-se per les llistes d’ICV-EUiA a les europees del 2014. Rossi tanca el perfil de Twitter i el brillant currículum acadèmic amb un “polititzada a Barcelona”, frase que cal emmarcar perquè reflecteix que versàtil que és la marca de la ciutat.

Encara no fa un any Rossi deia que estava “en contra dels negocis de les grans empreses corporatives” i feia servir la consigna “fuck the troika!”. Les afirma­cions no quallen amb el futur de banquera que l’espera. Però deuen agradar molt l’entorn de Cristina Kirchner, tan tenyit de populisme, element moltes vegades present en aquesta nova esquerra local.

Un últim detall. Delfina Rossi és filla de l’actual ministre de Defensa argentí, Agustín Rossi. Però això no desmereix tot el que acabem d’explicar d’ella.

(Publicat a La Vanguardia el 15 d’agost del 2015)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s