Més vulnerables

L’FMI pot acceptar que ha comès errors, però això no es tradueix en les polítiques que aplica

Pensaven que ja estava, no? Pensaven que ja n’havíem tingut bastant, oi que sí? Doncs no. Aquesta setmana, Helge Berger, cap de la missió de l’FMI a Madrid, ha assenyalat que l’economia espanyola hauria d’augmentar el copagament en la sanitat i en l’educació; hauria d’apujar l’IVA als productes bàsics i hauria de rebaixar la indemnització per acomiadament. Recomanacions que fan seves el Banc d’Espanya, amb la boca petita, i algun banquer que es va pronunciar ahir en el mateix sentit.

Imaginin vostès al govern de Mariano Rajoy, que té com a gran estratègia esperar que la recuperació “s’assenti” per convocar eleccions, com de bé li hauria anat rebre un parell de medalles i una frase tipus “ha arribat l’hora de recollir els fruits de l’ajust…”. En canvi els “homes de negre” li suggereixen que retalli la despesa social. Pensaran que Berger acaba de baixar d’una nau espacial procedent de Mart. Que potser ningú no li ha explicat que les retallades a la sanitat i l’epidèmia de l’atur han estat el que ha alimentat l’ascens de partits com Podemos…

Però no. Berger és perfectament conscient del que acaba de proposar. A l’FMI poden fer estudis que indiquen que se’ls va escapar la mà -per algun coeficient mal aplicat- en calcular l’efecte de les polítiques d’austeritat. Que el creixement de la desigualtat llasta el creixement. Però la gent del Fons assumeix les contradiccions de la seva feina amb naturalitat. I al final, no es mou ni un centímetre de les polítiques que ha vingut aplicant durant la crisi.

Els que potser no ho tenim tan clar som nosaltres. Les grans crisis actuen com detonants dels canvis. Els acceleren. Sabíem que la recuperació no ens havia de tornar als anys suposadament feliços que van precedir l’esclat de la crisi del 2008. També sabíem que aquella normalitat era en part el resultat d’una bombolla de deute que encara hem de pagar. Però potser els poders públics haurien d’explicar que la societat que sorgeix del final de la crisi estableix uns equilibris entre mercat i intervenció pública que són molt lluny del que aspirava l’economia espanyola quan va iniciar la integració europea.

Hi haurà menys prestacions socials perquè les prioritats són unes ltres. El poder adquisitiu del factor treball no es recuperarà. I haurem d’acostumar-nos, si això és possible, a una societat en la qual la sensació de vulnerabilitat serà molt més gran que la que hem conegut. Aquesta setmana he sentit de dues persones properes la frase “Pensava que això no m’havia de passar mi”. Els semblarà el títol d’una mala pel·lícula de terror juvenil Però és veritat. Som més vulnerables. Hi ha menys matalàs per als que cauen. Si volen aprofundir-hi, llegeixin un opuscle, un llibret que acaba de publicar Juan Tugores, “I després de la crisi, què”… Els puc assegurar que no els defraudarà.

(Publicat a La Vanguardia el 13 de juny del 2015)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s