Vertigen

La velocitat del canvi de model de Barcelona força ara la seva correcció. Hi ha consens per fer-la?

Vertigen. Ada Colau venç a les eleccions municipals de Barcelona i proliferen les explicacions. L’Institut Nacional d’Estadística indica que el nombre de ciutadans amenaçat per la pobresa supera el 22% (gairebé dos punts més que a l’inici de la crisi) i que el risc salta fins al 30% entre els més joves. El president del Cercle d’Economia s’ajusta al guió amb unes manifestacions d’aroma acadèmica i socialdemòcrata, inhabituals en una institució que representa a l’elit barcelonina. Per a Antón Costas, el seu president, l’èxit de la candidata de Barcelona en Comú té molt a veure amb una “fractura dolorosa i duradora”. La urgència, adverteix, és evitar la crisi social.

Vuit anys de crisi, cinc anys de reformes i una recuperació que dibuixa una societat bastant diferent a la que va inaugurar la primera meitat dels 2000. Els costos de la crisi s’han repartit de forma desigual.
Vuit anys en què Barcelona ha experimentat un canvi profund. El que va de la ciutat industrial i anònima dels anys 80 a la ciutat-marca visible al mapa global on el turisme ha alimentat un model on dominen el sector immobiliari i l’hoteler, que han reciclat unes magnífiques plusvàlues.

És difícil imaginar cap a on podia haver-se dirigit Barcelona. Xavier Trias ha estat el gran damnificat d’aquest context. Ha estat el mirall visible de les estretors de les polítiques de la despesa social i d’un partit que ha vist com la principal referència, Jordi Pujol, dilapidava la feina d’anys. Trias ha estat en part víctima de la política d’una CiU que va iniciar les retallades de la despesa amb convicció ideològica, però a la que se li va acabar aviat la fe en veure la trampa en la què s’havia ficat. Trampa per a elefants: la de donar la cara i veure com el govern central te la trencava a base d’escatimar-te el finançament per als serveis socials.

Però els quatre anys de Trias no han estat tan especials. Han culminat el camí obert per un govern d’esquerres del que en formaven part alguns dels actuals socis d’Ada Colau (Iniciativa). Un camí que, amb entrebancs, va obrir la porta a les societats públic-privades en serveis essencials i als grans pactes urbanístics.

La velocitat del canvi, el seu èxit, ha tingut un alt preu. Massa canvis, potser, per a una ciutat que urbanistes i sociòlegs van definir en els 90 com a model de ciutat compacta, socialment equilibrada i poc segregada. Massa velocitat per al trànsit a una economia en la qual les desigualtats són més visibles i que té en els baixos sous del turisme el millor exemple. Massa cruesa per a una ciutat que ha passat de les classes mitjanes industrials als llocs de treball que no arriben a fi de mes.

Sístole i diàstole. Ha arribat el moment de la correcció. De corregir els excessos del sector turístic. De revisar determinat tipus de pràctiques. De redefinir les prioritats de la despesa municipal. Una altra cosa és com es farà i quin serà el grau de consens de la correcció.

(Publicat a La Vanguardia el 30 de maig del 2015)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s