Accelerar la història

La crisi migratòria d’Europa mostra la cara més aspra de la globalització i l’absència d’ordre global

El primer que ho va explicar d’una manera fàcil va ser Richard Freeman, economista especialitzat en laboral de Harvard. Freeman deia que el 1980 la mà d’obra global era de 960 milions de persones; vint anys després, la demografia elevava aquesta xifra fins als 1.460 milions; en paral·lel, amb la caiguda del Mur de Berlín, la Xina, l’Índia i Rússia s’incorporaven a aquest mercat aportant 1.470 milions de persones més. En resum, en vint anys, l’oferta de mà d’obra global s’havia doblat. Freeman vaticinava –ho escrivia l’any 2000– que els salaris i les condicions dels treballadors al primer món empitjorarien. I que el gran repte de la política seria saber com parar el cop i gestionar aquesta transició.

Les coses han anat com imaginava Freeman. La globalització ha destruït molts llocs de treball no qualificat. I les autoritats polítiques tenen seriosos problemes per gestionar la situació, que es tradueix en atur de masses en alguns països i en subocupació en gairebé tots.

El que ningú no imaginava era el ritme dels esdeveniments. Per Freeman, com per altres economistes, les migracions eren una variable d’aquest escenari: erosionaven els salaris dels menys qualificats, però compensaven l’envelliment de les societats occidentals. Així va ser fins no fa gaire, quan les migracions responien al desig de millorar les condicions de vida del que emigrava. Els espanyols que se’n van anar a Alemanya als anys seixanta o els marroquins que van arribar aquí més tard volien anticipar l’accés al paradís del consum. Per què esperar una generació que la teva vida millori, si pots aconseguir-ho en dos o tres anys marxant? És el que motivava els més inquiets. Agafaven la drecera i es plantaven al primer món. Després vindrien els problemes d’integració social i cultural i social…

Però el que ha passat el darrer any suposa un salt d’escala no previst. Els milers de persones que fugen de Líbia cap a Itàlia, que travessen l’Estret en pastera o escapen de Síria a través dels Balcans no tenen al cap el càlcul dels que els van precedir. No pensen en el paradís, sinó a sobreviure. El seu èxode no és fruit del càlcul, sinó de la desesperació, de la guerra i de la proliferació d’estats fallits. El fenomen és tan massiu que Europa queda paralitzada. Només sap bombardejar les naus dels traficants o discutir quina quota d’acollida li toca a cada país. Espanya, que presumeix de model davant els socis europeus, ha d’aclarir que no pot acollir la quota que se li assigna “perquè té un atur que supera el 20% i primer ha de trobar feina per a ells”, segons les sinceres paraules del ministre García-Margallo aquesta setmana.

La història s’accelera. Perduda l’oportunitat de gestionar una transició complexa, el que queda ara és esperar que la crisi no empitjori i no posar-los les coses més difícils als nouvinguts.

(Publicat a La Vanguardia el 23 de maig del 2015)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s