Picasso i els megarics

Quan un compra un quadre  per 179 milions és perquè sap que podrà revendre’l en el futur a un preu superior

Un col·leccionista barceloní, resident en un edifici de Sert a la zona alta de la ciutat, viu envoltat d’obres d’art. Un Mao de Warhol t’assalta tot just entrar a a casa seva, i el mínim que et pot passar si surts a la terrassa és que ensopeguis amb una escultura de Calder. El col·leccionista assegura que compra obres d’art pel plaer de contemplar-les. Tant és així, que carrega amb els seus petits Miró cada vegada que se’n va de viatge per penjar-los a la paret de l’habitació dels hotels que freqüenta.

Diuen que el valor d’una obra d’art és difícil de determinar al marge del plaer estètic de contemplar-la. Però cada vegada que es ven una d’aquestes obres, tothom s’afanya a saber si s’ha assolit un nou rècord en el valor de compra. Dilluns passat, Christie’s va vendre en subhasta “Les femmes d’Alger (Version O)” de Pablo Picasso, a un comprador anònim per 179 milions de dòlars (160 milions d’euros). I, efectivament, la venda del Picasso, pintat el 1955, va superar el rècord fixat el 2013 per un quadre de Francis Bacon venut el 2013, “Three Studies of Lucien Freud”, per 142 milions de dòlars (uns 129 milions d’euros).

La successió de rècords porta a l’errònia percepció que l’art és una bombolla que mai no punxa. No és exactament cert. Però sí que ho és que la compra d’art s’ha convertit en una estesa fórmula d’inversió alternativa. El 1997 el quadre de Picasso havia estat venut per 31,99 milions de dòlars. Sembla un salt enorme comparat amb els preus pagats dilluns passat. Però no és segur que el rendiment obtingut no hagués estat més gran al mercat immobiliari o a la borsa.

Plaer estètic, inversió i, clar, recompensa social. Comprar art dóna estatus. Ho saben les entitats financeres, que conviden als millors clients a sopars als museus perquè puguin extasiar-se –és un dir- amb les exposicions que financen abans que les obrin al gran públic. Ho sap també aquest oligarca rus de ficció, Sergei Korolyov, que a l’última novel·la de Tom Wolfe, “Bloody Miami”, encarrega falsificacions de quadres per donar-les al museu a canvi de veure un dia el seu nom gravat en pedra a la façana. I no hi ha més gran èxit social que quan una gran galeria o museu et demana en préstec un quadre del qual n’ets propietari per exposar-lo…

Però si hi ha una cos que revela l’escalada en els preus de l’art és l’increment global de la riquesa, i de la desigualtat. No és el mateix invertir 30.000 euros que 160 milions d’euros. Si algú compra un Picasso a aquest preu, és perquè té la seguretat que no perdrà els diners, i que tard o d’hora algú estarà disposat a pagar més per aquesta obra. Perquè, tal com ha revelat l’entrada de compradors asiàtics en aquest mercat, hi ha molts més megarics que fa dues dècades. I a pagar xifres astronòmiques pel pintor que està més a la moda.

(Publicat a La Vanguardia el 17 de maig del 2015)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s