L’Anna i la Patrícia

El gran canvi social està en la fràgil connexió de les noves generacions amb les feines que troben

L’Anna fa quart de carrera. Estudia medicina i domina bé l’anglès. Des de fa uns mesos treballa per a una empresa alemanya que comercialitza aparells de diàlisi a particulars. L’única eina de treball és un telèfon mòbil al qual truquen els clients potencials per informar-se. Ocasionalment, si arriben a concertar una entrevista amb els metges alemanys, actua com a intèrpret a les trobades. A l’Anna, 21 anys, la truquen moltes vegades de nit, quan ja és a casa. A aquella hora, la seva companya de pis, la Patrícia, no ha arribat. També estudia medicina, però no acaba de veure-ho clar. Treballa, divendres i dissabtes, en una gran superfície de productes esportius.

L’únic contacte que ha tingut l’Anna amb l’empresa que la va contractar va ser una entrevista que va tenir ja fa mesos amb un senyor alemany que es va desplaçar a Barcelona per sondejar els seus coneixements. Van quedar al Zuric de plaça Catalunya. Després li va arribar per correu un contracte privat. El seu lloc de treball és l’habitació on dorm. La Patrícia veu les coses d’una altra manera. Està farta de treballar només quan la truquen. Com l’Anna, no considera ni de bon tros que estigui mal pagada. El seu problema és que treballa poc. No ho dirà mai, però moltes vegades ha desitjat que els companys de feina es posin malalts (cosa que no passa gairebé mai) perquè la truquin també altres dies que hi ha puntes de feina. Vol fer més hores.

De vegades l’Anna i la Patrícia miren juntes la televisió. El que més els agrada és Masterchef, aquest programa d’aprenents de cuiner on humilien els participants. De vegades, mentre esperen que comenci el programa, es cola alguna notícia. Com aquella en què es veu un centenar de persones en vaga indefinida en una empresa del metall en reconversió. Miren i veuen un grup de cinquantins panxuts que es neguen a tornar a la feina. No entenen per què actuen així. En realitat no els interessa el més mínim el que els passi. Els veuen tan llunyans com a les infermeres i metges amb qui fan les pràctiques als hospitals. Gent que va a la seva i amb la qual no comparteixen gairebé res.

Divendres de fa una setmana, l’1 de Maig, van veure molta gent gran manifestant-se per la Via Laietana. L’Anna ho va trobar tan exòtic que va treure l’iphone i va fer un parell de fotos. Un noi de la seva edat –van pensar que devia ser el més jove de la manifestació– se’ls va acostar. Semblava tan simpàtic que el van escoltar una estona. Els va explicar que els sindicats es van crear per obtenir més bones condicions de treball i que si estaven units les coses anirien millor. L’Anna va pensar que feia anys que no coneixia ningú tan ingenu. La Patrícia no va dir res. La cara del noi li resultava tan familiar que es va preguntar si no devia ser un dels concursants de l’últim Masterchef. O potser no… Al final, el noi els va donar uns fullets i se’n va anar per perdre’s en la massa de la manifestació.

(Publicat a La Vanguardia el 9 de maig del 2015)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s