Ciutats-estat

El govern britànic acusa a Londres de “succionar la vida de la resta del pais”

Fa uns dies, l’HSBC, el primer banc britànic, va assegurar que estudiava la possibilitat d’abandonar Londres per instal·lar-se en un país asiàtic. L’anunci, motivat pel rebuig del banc a acceptar la més estricta regulació nascuda de la crisi del 2007, no va agradar al primer ministre, David Cameron. Tant per la falta d’oportunitat –a uns dies de les eleccions-, com perquè implica una pèrdua important d’ingressos i establiria un perillós precedent.

La City de Londres i el Regne Unit mantenen una vella relació d’amor-odi que s’aguditza com més poderosa és la metròpoli. Entre el 2008 i el 2015, Londres ha crescut el doble que la resta del Regne Unit. I en aquest període, l’immobiliari de la capital ha doblat els preus, immune a una crisi que afligia la resta del món occidental (i al Regne Unit).

Només la City ocupa 700.000 persones. Però és només la punta de l’iceberg. De Londres inquieta la dimensió, el creixent pes respecte a la resta del territori. Aquesta setmana, a la BBC, Vince Cable, exministre d’Empresa, culpava Londres de “succionar la vida de la resta del país”. Boris Johnson, alcalde de Londres va qualificar aquestes paraules de “ridícules”. Cable va dir això en el debat sobre l’ampliació dels aeroports. El Govern els vol fora d’una urbs que descriu com l’escenari caòtic de Blade Runner. Vol compensar la macrocefàlia de la capital. Però la inèrcia és tossuda: qui vol anar a Londres, vol l’aeroport a Londres.

Les ciutats van guanyant pes en l’economia mundial. És a les ciutats on es produeix la major part del PIB. On neixen la major part d’innovacions. On es guanyen els millors salaris. I aquesta urbanització accelerada que trenca les costures dels estats-nació, provoca pors. Londres, ciutat-estat, inquieta.

Salvant les distàncies, que són moltes, Barcelona es defineix també en contraposició a Catalunya, que no és un estat però sí una nació. Barcelona s’expandeix perquè ha connectat amb més rapidesa amb l’exterior i perquè és al mapa. La seva economia s’ha modelat segons la competència internacional: més economia del coneixement, poca manufactura, serveis professionals, turisme… Té també un govern metropolità, però s’ha quedat obsolet perquè no té discurs i es mou més per expectatives de repartiment polític que per funcionalitat. Per això comarques veïnes, com l’abans industrial Vallès, aixequen la veu per queixar-se d’una dinàmica que les condemna a convertir-se de manera accelerada en un magatzem logístic.
S’ha definit la contraposició Catalunya-Barcelona en termes polítics: nacionalistes i federalistes, entotsolats i cosmopolites. Això potser va estar bé en el passat. Va ser tan còmode com paralitzador. Avui toca buscar fórmules de govern que serveixin a tots. Als que pensen que són a punt de tocar el cel. I als que temen que el tren acabi per passar de llarg.

(Publicat a La Vanguardia el 2 de maig del 2015)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s