Nordic noir

A més de la catapulta de la televisió, Podemos i Ciutadans diuen que comparteixen un mateix model de referència: l’economia nòrdica. En el magma de què sorgeix el partit de Pablo Iglesias hi ha també la Veneçuela bolivariana. Però a mesura que passen les setmanes, Escandinàvia guanya protagonisme en les aparicions públiques. En el cas de Ciutadans, la referència a Dinamarca com a horitzó al qual aspira Espanya ja és a l’imaginari de Luis Garicano, l’economista de capçalera del partit d’Albert ­Rivera.
Que el partit de centredreta en ascens i l’esquerra populista coincideixin en les mateixes referències pot provocar perplexitat. Però és un reflex de la força i vigència de les economies nòrdiques en aquests temps de desorientació. Sense que sigui per això una notícia nova: als setanta, la meitat de l’arc polític català (començant per CDC ) hauria firmat la seva adhesió a la socialdemocràcia suau de Suècia.
El que més agrada del model nòrdic és la seva capacitat per preservar àmplies àrees de l’Estat del benestar sense renunciar al mercat ni perdre gaire competitivitat. Però és un model divers. Hi ha Dinamarca, de la qual envegem el sistema de protecció social i d’atur.  Hi ha Islàndia, 300.000 habitants (tants com l’Hospitalet de Llobregat) que han plantat cara a les institucions internacionals i a la banca, fet que els ha fet guanyar l’admiració dels alternatius.
Hi ha Noruega, que viu del petroli. Suècia, que és la mare de tots els models nòrdics. I, per descomptat, Finlàndia, la que desperta més interès per la seva resiliència. Per la seva capacitat d’aixecar-se després de cada ensopegada. Finlàndia ho va fer bé en els noranta. Va veure com s’esfondrava la Unió Soviètica, el seu principal mercat. Va entrar en una recessió esfereïdora i en va sortir com la reina de la innovació. La fórmula va durar fins que Nokia va perdre la cursa del mòbil davant asiàtics i americans i el país va començar a flaquejar per l’envelliment. Però compte amb ells: la seu de la primera gran fusió empresarial europea nascuda del mercat (Nokia-Alcatel-Lucent) tindrà la seu a Hèlsinki. No a París.
Les economies nòrdiques són, doncs, el fruit d’experiències molt diverses. Però amb un tret en comú: un ampli consens social i l’habilitat per haver-se dotat d’unes institucions sòlides que tothom respecta. La novel·la negra escandinava (el nordic noir, que diuen ara) descriu societats fosques plenes de secrets amenaçadors. Però és inimaginable que en una societat nòrdica l’Estat arribi a un grau tal de descomposició institucional com el que reflecteix l’escàndol Rato en el cas d’Espanya. El benchmarking està bé. Les etiquetes per guanyar vots són legítimes. Però establir les bases d’un model com el nòrdic implica anys de treball. De col·locar el treball i la meritocràcia al centre de totes les coses. I per a això fa falta molt més.
(Publicat a La Vanguardia el 18 d’abril del 2015)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s