On són els diners?

En un planeta dominat pels baixos tipus d’interès, els capitals acumulats les últimes dècades no saben on invertir-los

La vida és una bombolla. La por de la deflació i el baix to de l’economia han convertit el planeta Terra en un univers de baixos tipus d’interès on invertir s’ha convertit en un maldecap per als que tenen diners (diners de debò). Aquí mateix, el capital acumulat durant dècades va boig per saber on invertir i obtenir un rendiment que jutgin com a decent. És el cas de les family offices , les societats des de les quals es gestionen els patrimonis dels grans grups familiars. La banca ni la toquen, perquè un dipòsit bancari els sembla avui xavalla. La borsa està dopada. Ha pujat tant en els últims mesos que és complicat saber on ens trobem. L’immobiliari, una de les seves inversions preferides, ja ha fet part del recorregut. I ningú no descarta que on hi ha les actuals oportunitats no reaparegui una bombolla tard o d’hora.
Què queda? Invertir en empreses. Però no en qualsevol empresa. El que agrada són els hotels, el comerç, les petites empreses amb una mica de tecnologia, la distribució en línia… Busquen el petit miracle que els compensi de la resta de males inversions. Perquè la llegenda de Silicon Valley els ha convençut que del que és petit n’acaba sortint la gran empresa de demà. I que el llarg termini ja no existeix. Amb cinc anys, n’hi ha prou.
Fa un segle, el capital ociós hauria creat societats anònimes de navilieres, ferrocarrils, línies aèries, grans empreses amb més ambició. Però aquests són altres temps i aquestes coses es deixen ara per als xinesos.
Moltes vegades es pensa que aquesta és una malaltia barcelonina, un mal català. Però a Madrid es comporten exactament igual. Només que allà hi tenen els sectors regulats per diversificar. A Catalunya, tret de La Caixa, que n’ha fet d’això un màster, les incursions en sectors regulats gairebé sempre acaben malament, perquè 700 quilòmetres de distància pesen molt. Mirin, sinó, que escaldats han quedat els de Spanair.
Però el problema és molt més ampli. Com explica el Fons Monetari Internacional en el seu últim informe, el descens de la inversió és general a tot arreu. El Fons constata que en les dues últimes dècades el pes de l’economia s’ha desplaçat aclaparadorament cap als serveis: el comerç, els serveis personals, la distribució i les finances (encara que des del 2007 van cap avall) en detriment d’altres activitats.
Diu l’FMI també que en els pròxims anys creixerem menys que abans de la crisi. L’explicació rau, en part, en la baixa productivitat de les noves activitats. Pel que sembla, l’impacte de l’última revolució tecnològica (la de les tecnologies de la informació) ja es va fer notar en la dècada dels noranta i no dóna més de si…
En resum. O la política econòmica redirigeix aquest capital cap a inversions en sectors que permetin créixer i crear ocupació, i és capaç de formar la mà d’obra necessària, o entrarem en una fase llarga d’estancament.
(Publicat a la Vanguardia l’11 d’abril del 2015)
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s