Un ascensor avariat

Les oportunitats que va tenir la generació del ‘baby boom’ no les tindran els que ara són adolescents

Un dels actes socials més complexos que existeixen són els sopars de companys d’institut. Comencen a fer-se quan la gent supera els 40, reapareixen a partir dels 50 i donen lloc, de vegades, a situacions incòmodes. La més comuna, la de la identificació. “De debò no em recordes?”. I un no té més remei que dir que sí perquè només vol sortir del tràngol. Però el moment més incòmode és quan es passa revista a com ens ha anat a tots la vida. Hi són els que els ha anat bé, els que els ha anat millor i els que els ha anat malament. Els que apuntaven alt i avui callen i els que sempre suspenien assignatures i ara apareixen com a guanyadors.

Per sort, les xarxes socials han resolt en part el problema. És veritat que estan esbiaixades, perquè és improbable que hi apareguin els que pitjor ho porten. Però el dia en què no apareix a Linkedin aquell guitarrista de rock sinistre que avui és responsable d’una escola d’enginyers, irromp a Twitter un brillant consultor tecnològic del que només recordes que no aixecava el cap del pupitre pel terror amb què va viure l’adolescència. El més sorprenent és que tots dos, com jo, procedeixin del mateix barri. De la perifèria d’una ciutat perifèrica en la qual ens va tocar créixer.

De tant en tant torno a aquest barri. Com llavors, continua estant ple de gent immigrant. Abans d’andalusos i de catalans de l’interior. Ara de magribins. I, juntament amb ells, molta gent gran i cada vegada menys comerços oberts. La gent gran es tanca aviat a casa. Els magribins desfilen al matí cap a altres zones de la ciutat amb el garfi a la mà per “caçar” als contenidors. Els dissabtes s’emporten amb ells els fills. Els observes i penses que no els anirà tan bé com als de la meva generació. Siguin fills de magribins o de locals. Pel que sembla, el barri en el què has nascut pesa avui molt més que abans. I la feina a la que pots accedir no garanteix que la teva vida pugui donar un salt cap a un altre escenari.

L’economista Thomas Picketty va posar la desigualtat en el centre del debat. Després va dir que se l’havia malinterpretat. Que el fet que el capital creixi a més velocitat que l’economia (la seva tesi central, per simplificar) no explica l’augment de la desigualtat. No feia falta precisar. N’hi ha prou amb fer un volt per veure com estan les coses. El que explico del meu barri ho explica molt millor i amb molta més profunditat (i sense estadístiques) Robert Putnam al llibre “Our Kids. The American Dream in Crisis” sobre els Estats Units. Putnam és conservador i republicà. Pensa que per diverses raons (pèrdua de productivitat, una legislació molt influïda per les classes altes) les oportunitats que van tenir els de la seva quinta no es repetiran en els ara adolescents.

Ho poden qualificar de nostàlgia. Però de vegades aquest tipus de coses expliquen millor on som que tanta xifra macroeconòmica.

(Publicat a La Vanguardia el 28 de març del 2015)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s