Populismes

Quan el partit dels professors (Podemos) coincideix en la visió de l’empresa amb el partit dels advocats de l’Estat (PP)

El gruix del capitalisme espanyol són les grans corporacions. Moltes, sorgides de processos de privatització que queden lluny en el temps, però no tant: dues dècades. Hi ha també un teixit empresarial petit i mitjà, i alguna empresa gran nascuda sense l’empara de l’Estat. Però, en general, l’espanyol és un capitalisme d’empreses regulades, com també un capitalisme en el que el sector financer té un pes més gran del normal. Seria naïf afirmar que en aquesta economia no es juga al Monopoly. S’hi juga i molt.

Tampoc no és l’espanyola una societat gaire sensibilitzada amb els impostos. El frau fiscal està instal·lat de forma transversal. Als petits mercadejos. De manera molt més sofisticada –a través de l’anomenada planificació fiscal- a les grans corporacions. I en línies generals -i segons com es miri, massiva- a l’espès món de les relacions entre poder econòmic i poder polític.

Per això, qualsevol avenç en aquest terreny ha de ser motiu de felicitat. Tot i que, de vegades, les raons d’aquests avenços siguin menys confessables.

Aquests dies, la proximitat de les eleccions i la irrupció de Podemos com a alternativa política han creat un camp de joc dominat pels missatges fàcils. De bons i dolents. De casta i anticasta. I el Govern no se n’ha escapat.

Hi ha dos ministeris que han experimentat una sobtada voluntat per demostrar que són els que posen més èmfasi en la lluita contra la maldat. Hisenda ha deixat caure fa una setmana que va darrera la pista de 700 polítics i alts funcionaris inclosos en l’amnistia fiscal dels quals se sospita de suborn. Dies després ha estat el Ministeri d’Economia el que ha contraatacat en difondre una llista de 23 casos sospitosos de blanqueig en Banco Madrid. Llàstima que no se n’haguessin adonat un dia, només un dia abans!, que el Tresor dels EUA ho anunciés. (és de suposar que després d’una feina que ha durat mesos).

Però l’organisme que últimament demostra més zel en la persecució de les males pràctiques és la Comissió Nacional del Mercat de la Competència, (CNMC), que també depèn del ministeri de Luis de Guindos. Als països propers, hi ha un regulador per a cada activitat, siguin telecomunicacions, energia… Aquí no. Aquí només n’hi ha un. Potser per això, José María Marín Quemada surt dia sí dia també la premsa. Avui l’emprèn amb les cimenteres, demà amb les petrolieres, les operadores de telecomunicacions, els concessionaris d’automòbils, els fabricants de lactis… Cal elogiar la desfermada capacitat de treball de la CNMC. Encara que pugui semblar precipitada en el temps.

Però no deixa de ser curiós, i simptomàtic dels límits d’aquest capitalisme, que el partit dels professors universitaris (Podemos) comparteixi moltes vegades la mateixa visió distant i allunyada de l’activitat empresarial que en ocasions utilitza el partit dels advocats de l’Estat (Partit Popular).

(Publicat a La Vanguardia el 21 de març del 2015)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s