Ser com Varufakis

Com els herois mitològics, l’economista sorgeix del caos creat per les polítiques europees

Vull ser com Varufakis. Sortir de la seu del Banc Central Europeu a Frankfurt després de parlar amb Mario Draghi i concedir una roda de premsa a peu de carrer vestit “casual”. Poder citar Lenin i Lennon amb la mateixa facilitat. Menystenir Jeroen Dijsselbloem (president de l’Eurogrup com al buròcrata obedient que és, no com jo, economista brillant. Vull sentir-me com Varufakis i pensar que tinc darrere tot un poble. Dir-li a la cara a Wolfgang Schäuble que les seves receptes econòmiques no han fet res més que provocar el patiment de la meva gent.

Qui no voldria ser com Yanis Varufakis, algú capaç d’enfrontar-se als mercats quan el pols entre aquests i les democràcies s’inclina cada vegada més a favor dels primers? Hi ha qui interpreta l’aparició d’aquest gegant de crani rasurat i coll robust, com sortit del càsting de 300 (la pel•lícula-còmic sobre els espartans que van frenar al persa Xerxes al pas de les Termòpiles) com un signe del retorn de la política a Europa. Però també hi ha qui el veu amb horror, com l’àngel exterminador que pot donar l’empenta final a un continent en risc d’implosió política.

Com els herois mitològics, Varufakis neix del caos. Del caos creat per una Europa que no ha sabut calibrar els efectes de les seves polítiques. Perquè una cosa és l’austeritat. I Grècia hi està condemnada perquè ha gastat més del que tenia i perquè és una economia gens competitiva. Grècia (els seus dirigents) ha enganyat Europa i ha rebut milers de milions d’euros en rescats financers. Però aquesta austeritat mai no es reparteix de forma equitativa. Sempre paguen els mateixos. Al cap i a la fi, aquests rescats han servit per pagar uns creditors (la banca) que van prestar allà on no devien.

A les elits els costa de vegades d’entendre les virtuts dels equilibris. Han de ser interpel•lades per la realitat. A la primera meitat del segle XX, va ser l’amenaça del comunisme la que les va forçar a estendre l’estat del benestar i crear altres sistemes de protecció per als més desfavorits. Però van ser les societats industrials les que van apuntalar aquesta democràcia.

Dani Rodrik, un economista més discret i centrat que Varufakis, alerta en una treball recent com la dura competència internacional està desindustrialitzant els països emergents molt més de pressa de com ho va fer en el seu moment a Europa i Amèrica del Nord. Per a Rodrik la desindustrialització prematura és un drama. Sense indústria, raona, hi ha menys creixement i més dificultats perquè aquests treballadors arribats del camp accedeixin a la classe mitjana. És de la indústria d’on neix la solidaritat, la que crea les disciplines col•lectives i la que, en darrer terme, crea els partits de masses. Sense aquest contrapès, en una societat de serveis barats i d’economia informal, les elits se senten poc motivades a negociar. Les democràcies es tornen més fràgils, una ombra del que poden arribar a ser.

És Varufakis l’oportunitat que necessita Europa o l’home que anticipa el pitjor per venir?

(Publicat a La Vanguardia el 7 de febrer del 2015)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s