La fira de les vanitats

Juan Carlos Monedero, Iannis Varufakis i els excessos del narcissisme a les xarxes socials

Juan Carlos Monedero , el més bolivarià dels dirigents de Podem, hauria exagerat el currículum, segons informacions no desmentides pel mateix interessat. Entre altres coses, s’hauria presentat com a professor convidat del prestigiós
Institut d’Estudis Polítics de la Universitat de Humboldt, on asseguren que no el recorden. Per reforçar la veracitat del
currículum, Monedero ha penjat al web fotografies on se’l veu somrient al costat de personalitats de referència de la intel.lectualitat europea, de Jürgen Habermas a Albert Hirschmann o Claus Offe.
La propensió de Monedero a aquest tipus de fotografies -precedent de les populars selfies de les estrelles- l’apropa a
Francisco Nicolás, el petit Nicolás, aquest personatge intrigant que s’ha fabricat tota una trajectòria fotografiant-se al costat de dirigents del PP. De fet, han estat dirigents d’aquest partit els primers que han recordat aquesta proximitat.
Monedero seria, en aquesta versió, un impostor, en la línia d’altres persones que s’han fabricat la identitat a partir de la mentida (fenomen que ha guanyat ressò amb el llibre de Javier Cercas sobre Enric Marco).
Però el cas de Monedero no desentona en uns temps en què les identitats es fabriquen a les xarxes socials de la mateixa manera que les empreses construeixen les seves marques. En aquest context el personal branding, la marca personal, no és cap extravagància. És el que recomanen tots els assessors de mercat. També del mercat laboral. En un mercat amb excés d’oferta, el primer que ha de fer un professional o un jove amb fam de feina és fabricar-se la marca personal. És a dir, cridar l’atenció, sobresortir, saber explicar allò que diferencia la seva oferta personal de la de la resta de competidors.
Treballar-se una identitat com aquesta implica unes bones dosis de màrqueting, que és la disciplina que emergeix ara com la més adequada per als durs temps que corren. També porta, esclar, a una societat en la qual pecats com el narcisisme i la vanitat abunden.
Fixeu-vos si no en el que ha fet aquesta setmana l’economista de moda, Iannis Varufakis, doctor per
Essex i nou ministre de Finances grec. Qui primer va anunciar el seu nomenament no va ser el govern grec de forma oficial, ni Alexis Tsipras quan li van posar davant un micròfon. Va ser el mateix Varufakis qui va anticipar a través del compte de Twitter que el nomenarien al cap d’unes hores. La difusió de la informació ha guanyat rapidesa, encara que un no sap gaire bé per on et pot arribar.
La televisió ha estat crucial per a l’imparable ascens de Podem. Hi ha qui hi ha vist la influència de les paleolítiques aparicions d’Hugo Chávez a la pantalla. No us ho cregueu. Podem és tan o més hàbil amb el Twitter i les xarxes socials. És aquí on resideix bona part de la seva força. Ara un dels seus ideòlegs haurà de respondre de les acusacions que li fan. Però no a través de la xarxa. Valdrà més que doni la cara. A la vella manera.
(Publicat a La Vanguardia el 29 de gener del 2015)
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s