La por a París

El de Charlie Hebdo és també un atemptat a la convivència en una Europa que necessita la immigració

D’entre les raons per les quals els Estats Units creixen amb més força que la zona euro, n’hi ha que tenen a veure amb les polítiques econòmiques, algunes amb el canvi tecnològic i d’altres fins i tot, amb la demografia. De les primeres se’n parla molt. Especialment de la política monetaria. Tant, que Europa li ha acabat per posar una espelma a Mario Draghi, confiant que la política monetària del BCE ho curi tot. De les tecnològiques se’n parla menys. Les noves tecnologies no creen tanta ocupació com es pensava. Però creen riquesa. I només fa falta veure el rànquing de les grans corporacions mundials per veure que Europa està perdent la batalla en aquest terreny.

Del factor demogràfic, finalment, gairebé no se’n parla. En alguns casos per pudor. És incòmode parlar de l’enfonsament de la fertilitat de les parelles europees quan les primeres polítiques de conciliació han quedat esbandides per la crisi. Però també perquè parlar de demografia és admetre que Europa és un continent envellit que necessita la immigració. I parlar d’immigració és un vesper en el qual els polítics difícilment hi volen posar el nas. Encaixonada entre el discurs dels “papers per a tothom” i la política liberal del deixar passar sense voler pensar què en faràs després d’ells -dels fills i les famílies-, Europa corre el risc de naufragar.

Les comparacions entre els dos continents són odioses. Als Estats Units les desigualtats són sagnants. Però l’antiamericanisme s’ha suavitzat a Llatinoamèrica. I l’economia s’alimenta de la constant entrada d’immigrants. A Europa, al contrari, la difusió del discurs xenòfob i antiimmigració ha estat un dels efectes col·laterals més importants de la Gran Recessió. Aquest rebuig s’ha aguditzat a Itàlia, ha pres cos a la França republicana i s’estén cap a Alemanya i Escandinàvia.

Els esdeveniments dels últims dies a París, el salvatge atemptat islamista al Charlie Hebdo i les seves seqüeles, incrementaran exponencialment aquest rebuig. I vénen precedits per les imatges nadalenques de vaixells fantasmes que arriben a Itàlia carregats de refugiats sirians. Perquè aquest és en bona mesura l’origen del que s’alimenta el conflicte: la fi del vell ordre i l’absència d’un de nou a vastes zones limítrofes del planeta. A Síria i el Pròxim Orient, a la Nigèria de Boko Haram o a l’Àfrica Occidental devastada per l’ebola.

La immigració ajuda a créixer. L’economia espanyola n’ha estat testimoni recent. Del millor i del pitjor. Va ser coresponsable del shock de la demanda de les dècades dels 90 i el 2000. Però també va ser la coartada fàcil per triar un model econòmic poc competitiu (construcció i turisme). Sempre quedarà l’opció de portar-los i formar-los. De donar per fet que es quedaran. Però després del que ha passat els darrers dies, caldrà tornar a començar en moltes coses.

(Publicat a La Vanguardia el 10 de gener del 2015)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s