Vocabulari per al nou món

Malgrat els costos de l’austeritat, Alemanya conserva l’hegemonia en el discurs sobre els mals d’Europa

La convocatòria d’eleccions generals a Grècia el proper 25 de gener, amb la probable victòria de la coalició esquerrana Syriza, partidària de l’impagament de gran part del deute contret, serà una dura prova per a l’economia europea. La cita arriba després de cinc anys de polítiques d’austeritat que han estabilitzat la situació però que han tingut un alt cost social, no han reduït l’elevat atur i tenen problemes per aconseguir un creixement sostingut. Aquestes són les claus del nou escenari, europeu i global, molt més convuls del que podria semblar a primera vista:
AUSTERITAT, LA LENTA AGONIA
Alemanya no ha canviat el diagnòstic sobre quins són els problemes de l’economia europea. D’
Otmar Issing a Hans Werner Sinn (Ifo) o Jens Weidmann (Bundesbank), tots coincideixen que el problema de l’economia és d’oferta. Sense reformes estructurals, menys regulació laboral i menys impostos, l’economia no s’enlairarà. Tampoc no ho farà si es manté la despesa social i les polítiques de dèficits pressupostaris. Però l’hegemonia en el diagnòstic no ha vingut acompanyada de l’encert en la solució. Europa té 25 milions d’aturats (per sobre del 20% a Grècia i Espanya) i els efectes sobre el teixit social han estat en alguns casos devastadors. A més de provocar l’aparició de partits extremistes a gairebé tot Europa.
ATUR, ENCARA MASSIU
Les altes taxes d’atur no són exclusives d’Europa. Els economistes estan d’acord que les economies sorgides de la Gran Recessió tenen dificultats per crear ocupación al ritme que ho feien en dècades anteriors. Un dels factors que hi ha contribuït han estat dues dècades de globalització que han desplaçat la manufactura a Àsia. Però un altre factor amb un pes creixent és l’avenç de les noves tecnologies. L’economista Nouriel Roubini adverteix contra l’optimisme que emana de Silicon Valley. Les noves tecnologies portaran més productivitat, però no més ocupació.
Larry Summers, professor a Harvard i exsecretari del Tresor als EUA, proposa de sortir de l’actual impasse: aprofitar els baixos tipus d’interès existents al mercat i una mà d’obra tan abundant per establir grans programes d’infraestructures.
DESIGUALTAT, A L’AGENDA
El problema s’ha guanyat un espai a l’agenda de les institucions el 2014. Part de la responsabilitat cap atribuir-la a un economista francès de 43 anys, Thomas Piketty, autor de El capital al segle XXI. Malgrat el rebuig inicial dels mitjans de referència, la seva tesi argumental (la riquesa evoluciona a més velocitat que el creixement i això porta a una concentració de riquesa més
gran) té avui una relativa acceptació. Però no tot s’esgota en el mediàtic Picketty. La globalització ha estat un gran negoci per als treballadors qualificats dels països emergents. Però dolent per als treballadors menys qualificats i amb qualificació mitjana als països més avançats. És el que ha provat Branko Milanovic, execonomista del Banc Mundial en estudiar el període 1998- 2008 al seu assaig (The haves and the have nots). Les alertes sobre la desigualtat han abundat els últims mesos. De la Reserva Federal a l’FMI o al Banc Mundial, tots adverteixen que la gran fossa pot ser aviat una amenaça social. L’última a sumar-se al cor ha estat l’OCDE, en un estudi que revela que
Espanya és un dels països en els quals ha augmentat més ràpidament aquesta desigualtat.
EMERGENTS, L’ENIGMA XINÈS
Les artèries comercials de les capitals europees han estat testimoni aquest Nadal de la caiguda del turisme rus. La causa? La brutal depreciació de la seva divisa, en bona part resultat del descens dels preus del petroli. Amb Rússia a la UCI i el Brasil embrancat en un complex programa de quasi-austeritat, les esperances continuen dipositades en la Xina. El gegant asiàtic ha estat el gran responsable de la demanda als mercats internacionals de matèries primeres el 2014. Però un alt endeutament i els intents de canvi en el model de creixement (no està clar que arribin aquest any al 7% de PIB) fan dubtar de la seva capacitat per mantenir aquesta funció.
EUROPA, UNA IDEA EN CRISI?
Si el Japó lluita per sortir de l’estancament amb polítiques monetàries expansives, Europa confia de moment en la depreciació de l’euro i el descens dels preus del cru als mercats internacionals per accelerar l’escanyolit creixement. I en Mario Draghi, és clar. Però l’últim escàndol sobre el tracte de favor fiscal de Luxemburg a les multinacionals no ha fet més que incrementar l’escepticisme sobre el lideratge de les seves institucions (Jean- Claude Juncker, president de la
Comissió era aleshores el president del país). Alemanya, que ha sabut integrar al seu voltant les economies centreeuropees en una nova Mitteleuropa, domina l’escenari. Però l’única política per al continent és “germanitzar” la resta de països. Itàlia i França vacil.len a crear un eix que actuï de contrapès. I Espanya no juga a cap dels bàndols.
GRÈCIA, LA PROVA
Aquest escenari tan fragmentat es posarà a prova en les pròximes eleccions gregues. Primer país europeu a ser rescatat financerament, ha estat sotmès a les polítiques de la troica (privatitzacions, desregulació laboral, retallada en els serveis socials). Però l’atur continua altíssim i l’Estat grec està per modernitzar. L’escenari perfecte perquè Syriza, la coalició d’esquerres partidària de l’impagament de la major part del deute assumit, guanyi les pròximes eleccions.
KEYNESIANS, A LA BANQUETA
Apartats de l’esfera pública durant dues dècades, confien a tornar als Trenta Gloriosos, als anys en què regien les polítiques fiscals redistributives, el control de la divisa i la demanda pública. Com defensa el seu valedor més important, el Nobel d’Economia Joseph Stiglitz, cal obsessionar-se menys amb els mercats i amb el dèficit. Però admeten, això sí, que en el nou escenari global, les seves polítiques són difícils d’implementar.
PETROLI, A 50 DÒLARS
Entre els mesos de juny i desembre del 2014, el preu del cru tipus Brent (referència per a Europa) ha caigut un 50% i va camí de situar-se en els 50 dòlars per barril. Hi contribueix l’excés d’oferta que provoca la indústria del shale oil als Estats Units i la voluntat del primer productor de l’OPEP,
Aràbia Saudita (però també de Rússia i l’Iraq), de mantenir la producció elevada. I, com no, la menor demanda procedent de la Xina. Per a alguns, els baixos preus del petroli són una oportunitat per a l’anèmica economia europea. Com a contrapartida, poden reforçar les tensions deflacionàries a Europa. Les víctimes més importants de la situació, els estats petroliers, de
Rússia a l’Iraq o Veneçuela.
PODEM: QUEDEN AVISATS
En els últims dies ha cobrat força la hipòtesi que Alemanya prefereix no negociar amb Grécia i forçar-la a abandonar l’euro. Ho explicava en un últim post l’economista Tyler Cowen i el setmanari Der Spiegel llança avui el primer globus sonda. Millor fora que dins. Els qui pensen així raonen que a qui tem Alemanya és a Podem, la coalició d’esquerres que dirigeix Pablo Iglesias, amb un programa similar (però menys radical) que el de Syriza. Espanya és un risc sistèmic per a Europa. Donar el cop de porta a Alexis Tsipras i els seus seria un avís per als esquerrans espanyols.

QUANTITATIVE EASING’
Bany de liquiditat monetari que consisteix en la compra massiva de deute públic per reactivar l’economia. La va posar en pràctica la Reserva Federal als Estats Units, que va sortir abans i amb més força de la recessió que Europa. En això sembla que treballa Mario Draghi, president del
Banc Central Europeu (BCE). Amb la inflació europea pròxima al 0,3%, tot sembla a punt per a la seva aplicació. Però la política monetària no ho pot tot. Els baixos tipus dels últims anys no han fet més que alimentar bombolles d’actius (l’última d’elles, el sector immobiliari a Londres) que obliguen a posteriors i costoses reparacions.
RÚSSIA, UN ALTRE INTERROGANT
Per als uns, un error de Vladímir Putin en envair l’est d’Ucraïna. Per als altres, un error de la diplomàcia europea en la gestió de la crisi. En suma, el deteriorament del dividend de la pau i l’espectre del retorn de la guerra freda. Rússia ja va suspendre pagaments una vegada. Pot tornar a fer-ho i complicar la recuperació a la veïna Europa. De fet, ja ho està fent.
EL FACTOR TECNOLÒGIC
Foxconn, que ocupa a les seves factories xineses 1,2 milions de treballadors que fabriquen
iPhones, planeja substituir-los per robots en la pròxima dècada. El 2013 es va acomiadar amb el temor d’un estancament del creixement. Segons Robert Gordon, el món s’estancaria després de 250 anys de creixement sostingut. El 2014 es va iniciar amb un llibre d’Erik Brynjolfsson i Andrew McAfee, The second machine age, que situaven l’economia global a punt d’una nova revolució: un creixement exponencial gràcies a la proliferació de dades i la velocitat amb què són transferides. Però advertien d’una cosa: la tecnologia portarà més atur i més desigualtat.
TPPI, UN ESPECTRE
El TPPI (trade and investment partnership) projecta un gran mercat de 800 milions de consumidors entre la UE i els EUA Però Brussel.les , que negocia a porta tancada, és cada dia més escèptica pel temor que desperta en el lobby agrícola i en els sindicats. Els seus opo sitors diuen que el TPPI obriria la porta al fracking, més transgènics i els anomenats frankenfoods
(carn hormonada, pollastres tractats amb clorina…). Per no dormir.

(Publicat a La Vanguardia el 4 de gener de 2015)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s