Tots freelance

No hi ha pitjor risc que el que algú assumeix perquè no té cap més opció

La nit que vaig arribar a París, el mal temps va obligar el vol procedent de Barcelona a canviar d’aeroport. D’Orly a Charles de Gaulle i amb més d’una hora i mitja de retard. Però ell ja hi era. Amb cara de no haver dormit des de feia dies, però puntual. Mitja hora després ja érem a l’hotel. A meitat de preu que un taxi normal i més ràpid. De tornada va passar exactament el mateix. El conductor era aquesta vegada un jove llargarut, un iPhone a cada mà i una gran semblança amb Will Smith. I com si fos el mateix actor en una d’aquestes pel.lícules d’acció, va posar el cotxe a més de 130 quilòmetres pel perifèric de París esquivant tota mena d’obstacles. Vaig pensar en sa mare. Vaig pensar en la meva. Vaig pensar que ell tenia tanta pressa o més que jo a arribar a lloc. I em vaig preguntar -no ho havia fet quan vaig contractar el servei per internet- si devia estar assegurat i en quines condicions legals estava el bòlid que portava entre mans.
De tornada a Barcelona vaig agafar un taxi. Uber acabava de suspendre temporalment els serveis a tot l’Estat. Però això no havia millorat l’humor del taxista. Em va advertir que ja preparen una gran aturada els dies del Mobile World Congress si no es prohibeixen per decret aquesta classe de serveis (que ell va quantificar sense pensar-hi gaire en el 20% dels recorreguts que fa el sector).
-El deuen haver suspès -va dir emmurriat quan va acomiadar-, però ahir gairebé m’enganxo amb un d’aquests que vaig sorprendre treballant…
Uber, com Airbnb o altres serveis de l’economia col.laborativa, funcionen posant en contacte actius infrautilitzats (un cotxe, un habitatge, la capacitat d’una persona per cuinar o traduir…) amb algú que en demana. I a un preu més competitiu. Fins aquí, tot bé. S’ajusta a aquest món que la tecnologia ha facilitat (un servei a la demanda quan i on se’l requereix) i amb aquest esperit de flexibilitat que actua com a model en tota mena de mercats.
Oblideu ara la qüestió fiscal i en com quedaran els sectors que (com el taxi) són avui objecte d’atac per part d’aquest model de negoci arribat de San Francisco. Penseu només en les relacions laborals que regeixen aquestes empreses. Encara que anomenar-les empreses pot ser exagerat. Els que presten els seus serveis en aquestes plataformes són (en el millor dels casos), autònoms,
free lance, en el llenguatge global. Les plataformes obtenen un petit percentatge de la transacció. Però les obligacions envers els seus empleats són mínimes. Gairebé zero. Tan fràgils que dubto que se sostinguin en cap tribunal.
Tot i això, Uber, igual que Airbnb, baten rècords a la borsa. L’economia col.laborativa arrasa. Perquè “col.laborar ” està bé. Sona bé. Però sobretot perquè en unes societats afligides d’atur crònic en què pocs confien ja en la capacitat dels governs per solucionar-lo, aquesta és cada vegada més la porta d’accés a la feina. De quin tipus de
feina es tracta, ja és una altra cosa.
Arriscar-se (ser empresari d’un mateix) està en el vocabulari del bon emprenedor. Però no hi ha pitjor risc que el que un assumeix per necessitat.
(Publicat a La Vanguardia el 3 de gener de 2015)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s