Catalunya industrial?

El 1994, la indústria ocupava el 29% de la població que treballava a Catalunya. El 2013 aquest percentatge es va reduir al 18,3%. La magnitud del descens ha estat pràcticament idèntica (del 29% al 18,6%) en termes de pes sobre el PIB. Les dades es recullen en un estudi encarregat per la Fundació per la Indústria (abans Fundació Gremi de Fabricants) elaborat per l’economista Josep Oliver.

De l’estudi en surt una visió molt diferent de la realitat d’un país que ha fet de la tradició industrial part de la seva identitat. A les grans regions industrials alemanyes i del Centre d’Europa, la indústria és encara més del 30% de l’ocupació. Catalunya està ja molt lluny d’aquests percentatges i recuperar els 250.000 llocs de treball perduts en aquest període, conceptuat com la pitjor crisi viscuda en mig segle, és una quimera.

El que ha passat no és específic de Catalunya. És comú a la gairebé totalitat de regions a l’oest del Rin, convertit avui en la nova línia divisòria entre l’Europa industrial i la que no ho és. Desapareixen els illots industrials del Sud europeu. Entre ells el País Basc, on el pes de la indústria al PIB baixa del 28 al 21%. Surt més ben parat que Catalunya. És veritat. Però revela que ni el concert econòmic ni una estratègia més agressiva no han evitat el declivi.

És a dir, la globalització, a través de deslocalitzacions i una forta competència a la baixa en preus, ha tingut efectes devastadors sobre l’ocupació industrial a l’Europa del Sud.

Es poden trobar atenuants. Però el declivi industrial a Catalunya és insòlit i únic per la seva profunditat. Es pot dir que ha estat resultat de la crisi financera i immobiliària. En part és així. Però també és veritat que la bombolla “va narcotitzar” la inversió amb molt crèdit que no tornarà i que la construcció va tirar d’alguns sectors industrials.

S’ha rebaixat també aquest declivi amb la suma dels serveis a la indústria. De tasques que abans es feien dins les empreses i ara s’han segregat. Però el treball desmunta aquesta hipòtesi. Hi ha qui ha imaginat un gran nus logístic al sud de la Mediterrània. Catalunya deixaria de ser la “Fàbrica d’Espanya” per passar a ser el “Magatzem General”. Però amb el poc interès del Ministeri de Foment en el corredor ferroviari mediterrani, més val no somiar-hi.

Tampoc no es pot atribuir el que ha passat a la política: el treball precisa que el pes de la inversió industrial a Catalunya en relació amb Espanya no ha variat en els últims anys. No és que vulguin invertir a Madrid o València. El problema és que ho fan a l’Est i al Centre d’Europa.

En els últims anys, la indústria catalana va substituir l’estancat mercat espanyol amb la seva sortida a l’exterior, on va guanyar important quota. És aquest relat el que flaqueja. Ara se sap que això va passar bàsicament en els primers anys de l’euro i en l’última etapa (2010-2012), quan els salaris es van comprimir. També se sap que el ritme d’increment de les exportacions ha minvat amb els anys i que s’han perdut molts llocs de treball, en bona mesura, per la seva baixa formació. D’aquest període en surten sectors guanyadors: l’alimentari i el farmacèutic. Però també la urgència d’un debat urgent. Perquè l’alternativa a tot això no és altra que la d’un país de cambrers.

(Publicat a La Vanguardia el 9 de desembre del 2014)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s