Amb el xàndall vermell

La ràpida transformació de Podemos prova les dificultats de fer avui política en majúscules

Van arribar amb l’aval d’haver assessorat de la revolució bolivariana i alguns ja es van veure amb el xandall vermell d’Hugo Chávez fent assemblees a peu de carrer. Van batejar el poder amb la impactant i difusa qualificació de “casta” i entre això i la cua de Pablo Iglesias, va haver qui va pensar que arribava l’hora de passar comptes (així, en abstracte).

Però a mesura que s’acosten les eleccions i s’entreveu la possibilitat de manar, el programa de Podemos es va tornant més realista. Se’ls ha acusat d’enganyar part de la gent que els ha encimbellat en els sondejos. En realitat no han fet més que concretar un programa que només havien esbossat. Moltes de les propostes econòmiques de Podemos ja havien estat plantejades per Esquerra Unida. I el programa no desentona amb la socialdemocràcia mediterrània de què el PSOE va començar a abjurar el 1982, quan va arribar al govern, per endinsar-se en la tercera via (la de Blair i Giddens, que no la de Duran).

Fins i tot algunes de les propostes -la reestructuració del deute com a alternativa a l’actual etapa de baix creixement- pot ser més raonable del que avui sembla. Sobretot si l’austeritat acaba fallant. I no pensin, no està gens clar com acabarà. Però en això la gent de Pablo Iglesias ha admès la veritat: que no està a les seves mans proclamar una reestructuració unilateral del deute. Requereixen de poders externs que ara no controlen.

És probable que a mesura que passin les setmanes, Podemos desil·lusioni els que de forma més entusiasta els van seguir en els primers dies. Però això no desmereix la seva habilitat tàctica. Demostra més aviat com de difícil que resulta fer política en majúscules (passar de les paraules als fets) en aquesta fase de la història. En especial des que el 2008 la crisi financera va despullar les relacions de poder tal com són i va donar als mercats financers una enorme capacitat de sanció sobre els governs.

N’hi ha prou amb veure en quins termes discuteixen ara Atenes i la troica (el BCE, l’FMI i la Comissió Europea) fins a l’última coma de la reforma de les pensions o dels impostos a Grècia per veure que el marge de maniobra dels governs dista molt de ser la que era durant la segona meitat del segle XX.

I això no canviarà malgrat que Vladimir Putin amenaci amb una nova guerra freda. La nova confrontació no és entre ideologies, entre comunisme i lliure mercat, sinó entre diversitat de valors. Entre un sistema d’eleccions obertes, llibertat d’expressió i de trànsit i tolerància religiosa davant una visió oligàrquica de la societat només legitimada per una pretesa seguretat econòmica. Vol dir això que Podemos té el camí bloquejat? No, però per avançar haurà d’estandarditzar encara més els seus perfils i ocupar el que pot acabar sent el seu futur natural: substituir el PSOE.

Mentrestant, vagin tornant el xandall a l’armari

(Publicat a La Vanguardia el 6 de desembre de 2014)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s