L’interès del Santander

La primera guerra bancària post-crisis té per escenari Catalunya, el mercat més competitiu i el que té possibilitat de negoci

Un escriptor i filòsof d’ateneu, el barceloní Francesc Pujols, va explicar una vegada que arribaria el dia en què “els catalans anirem pel món i ho tindrem tot pagat”. Pujols va morir a Martorell el 1962 sense veure-ho. Però com a premi de consolació, des d’avui mateix els estalviadors catalans tenen la possibilitat d’obtenir un rendiment més alt pels seus comptes a la vista que els de la resta de l’Estat. El miracle cal atribuir-lo a Banco Santander, que ha llançat una inesperada campanya, restringida només a Catalunya, en la qual remunera els comptes a la vista amb un 1,76%.
Facin comptes. Els bancs paguen entre un 0,80% i un 0,85% per les imposicions a termini fix a un any. La política del Santander és, per tant, molt agressiva: no hi ha res més sensible als moviments dels tipus d’interès que un estalviador, i encara més si és d’edat avançada. Però el més sorprenent és el context en què es produeix. No és pels dipòsits, que competeixen avui les entitats financeres. És pel crèdit. De dipòsits en sobren. El que costa, i molt, és trobar demanda solvent per als crèdits.
El Santander ha estat sempre propens a aquest tipus d’actuacions. Ho va ser amb Emilio Botín, que en la dècada dels vuitanta va llançar una guerra pel passiu en pagar els comptes a l’11%. Ho és ara amb la filla a la presidència, Ana Patricia Botín. Però aquesta vegada no es pot parlar de guerra pel passiu, sinó de guerra -en tota regla- per guanyar quota al mercat català. Fins a la crisi financera, el mercat català era el més competitiu i aquell en el qual operava un nombre més gran d’entitats (moltes de les quals caixes d’estalvis avui desaparegudes).
El Santander era aleshores un banc amb una quota molt baixa al mercat català. Era més un banc d’operacions que un banc de clients. La reconversió del sector no ha modificat aquesta situació. Menys quan el principal competidor a tot l’Estat (el BBVA) ha incrementat sensiblement la quota catalana amb la compra d’Unnim, primer, i, sobretot, de Catalunya Banc. Quan finalitzi aquesta integració, prevista per al primer trimestre del 2015, la quota del BBVA serà d’entre el 23% i el 25%. Per sobre del Sabadell -entre un 14% i un 15%- i lluny encara de CaixaBank-entre un 25% i un 54%- (ja veuen que en això és difícil arribar a un mínim consens).

CaixaBank, el Sabadell i el BBVA són els tres grans competidors en un mercat en el qual el Santander té una quota que ronda el 9%. El que ve ara és la primera guerra per guanyar terreny en el mercat postcrisi. Les armes amb què juga el Santander no són només aquests tipus d’interès que tant han cridat l’atenció. Arriben acompanyats d’una agressiva política dirigida als comerços i a les petites i mitjanes empreses. Tot això per fer-se un lloc en el que continua sent (per si algú en dubtava) el mercat amb més empreses i amb més possibilitats de negoci bancari.

(Publicat a La Vanguardia el 29 de novembre de 2014)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s