Falta d’empatia

La falta d’empatia cap als administrats porta a cometre errors i a la proliferació d’accidents

Un dels arguments recurrents dels informes que bancs d’inversió, consultores i agències de qualificació elaboren sobre el que passa a Catalunya és el convenciment que, tard o d’hora, tot acabarà en un pacte del que en sortiran beneficiades les dues parts. La part catalana perquè veurà satisfetes algunes de les aspiracions. La part espanyola perquè, si el conjunt ha de funcionar, necessita de l’estabilitat del que és  la  primera zona econòmica.

Vostès pensaran que no fan falta grans anàlisis per arribar a aquesta conclusió. És de sentit comú que els desenllaços, siguin divorcis o reconciliacions, sempre resulten millor si són assumits per les parts i no es perceben com a imposicions. Al cap i a la fi aquest pacte és el que més desitgen els mercats, per als quals l’estabilitat és el valor suprem. El problema és que tots aquests diagnòstics -comportin o no molta prospectiva i molta matemàtica- pressuposen que els actors en joc es comporten racionalment. Però no.

Una de les parts anirà a votar aquest diumenge. A votar o a concentrar-se davant dels col·legis. Hi haurà discussió sobre el recompte. Però ja saben que seran multitud. L’última enquesta del CEO revelava que la raó principal (42%) per la qual una part important de la població catalana vol la independència és l’actitud i els comentaris del Govern central cap a Catalunya. I ja es poden imaginar: no hi ha millor motor per a l’acció que la indignació i la resposta al que se sent com un menyspreu,

En el Madrid que decideix, el problema és de percepció. S’ha construït una imatge tan distorsionada del que passa a Catalunya que el deixa desarmat per prendre qualsevol tipus de decisió. El distanciament és tan gran  que desposseeix el poder de la més mínima empatia cap a una zona en la que governa. L’empatia permet que un pugui convèncer l’altre del que diu i fa. Evita confondre desitjos amb realitats. I facilita l’anàlisi de les situacions.

El cas de Catalunya no és l’únic on aquesta  confusió es produeix. Passa també amb la percepció de la situació econòmica. Una cosa és que els indicadors mostrin una millora. Una altra de molt diferent és conjugar un discurs triomfalista amb percentatges d’atur superiors al 20% i uns nivells de corrupció que abracen a l’arc polític majoritari.

El resultat d’aquesta incapacitat per llegir bé les coses és Podem. Podem és la gran caixa negra de la política espanyola, un partit que s’alimenta de la indignació social i d’una desigualtat que ha crescut amb la crisi. Pot semblar un accident, però segons com es miri, era una cosa previsible.

La política espanyola avança sempre a empentes. La catalana, també. L’Estatut de Catalunya va néixer en ple xoc per la mort de Franco. El de Núria, de l’efervescència republicana. Caldrà veure, doncs, què ens ofereix el 10-N.

(Publicat a La Vanguardia el 8 de novembre de 2014)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s