Molt més descreguts

Vint-i-cinc anys després de caure el mur, el somni capitalista global necessita una mica més que un pedaç

La tarda del 9 de novembre de fa vint-i-cinc anys, el mur que havia dividit les dues Alemanyes durant tres dècades, va començar a cedir als cops de maça dels més llançats. En qüestió de minuts, riuades d’alemanys orientals es van aventurar a entrar a la zona occidental per gastar els quatre marcs que portaven a la butxaca i conèixer de prop el paradís capitalista.

La caiguda del mur de Berlín, el 1989, sol utilitzar-se per il·lustrar la fi de la guerra freda, el principi del final de la Unió Soviètica, el zenit de l’hegemonia americana i del dòlar i la difusió del capitalisme a les zones més remotes del planeta. La poderosa imatge dels alemanys orientals fugint d’un país en fallida era la millor metàfora d’aquell capitalisme triomfant.

Però no van ser només 16 milions d’alemanys orientals els que escaparen del col·lapse. Centenars de milions de persones van sortir també de l’armari del socialisme per ingressar en el mercat de treball global. De cop, la força de treball es va doblar i la formidable expansió del comerç va fer la resta.

Thomas Friedman, l’articulista del New York Times, no va escriure The World is Flat fins al 2005, però ja abans que ell ho redactés s’intuïa que el món era un únic camp de joc en el qual hi havia lloc per a tothom. Els pobres es dedicaven a fabricar i a inundar els rics de béns de consum barats. Els ciutadans dels països rics (Espanya estava en aquest segon bloc) podien dedicar-se al disseny, a investigar i a vendre patents. L’esquerra es perdia i els intel·lectuals saludaven la fi dels blocs amb un Visca la complexitat!

Ha passat un quart de segle i el fulgor d’aquell capitalisme global sembla ara poc més que un instant. El lliure comerç va gastar les últimes forces aquest estiu, quan Putin va envair part d’Ucraïna i va acabar amb el dividend de la pau. Molts dels economistes que garantien el “win win” del nou escenari tornen ara sobre els seus passos i diuen que potser no, que potser no tothom surt guanyant…

Vint-i-cinc anys després es comprova que el motor d’aquelles promeses estava fet de crèdit barat i de deute. Es constata que els bancs centrals no tenen cap altra política per sortir del pas que regalar liquiditat a la banca perquè ens porti d’una bombolla a l’altra. I es descobreix en segons quins països (sense anar més lluny) un nivell de corrupció mai no vist, o almenys mai percebut. L’hegemonia americana, finalment, se les té a veure amb una contestació islàmica més complexa i poderosa del que mai no van poder imaginar.

La caiguda del Mur de Berlín va acabar amb la idea de comunisme. Però aquests vint-i-cinc anys ens han fet a tots més escèptics i molt més descreguts. I ens fan desitjar que aquells que cridaven Visca la complexitat! no estiguessin en realitat cridant Visca el caos!

(Publicat a La Vanguardia el 25 d’octubre de 2014)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s