Retrat de família

Les societats modernes ho són perquè saben mediar en els conflictes

Tornin a contemplar les imatges. Primer la fotografia del gos, Excálibur, ajaçat tranquil·lament al sofà, amb aquesta mirada que només tenen els gossos, tan dependents com són dels homes. Retinguin-la i fixin-se ara en les imatges que ha gravat el propietari -el marit de l’auxiliar d’infermeria Teresa Romero- en les quals apareix plorant i suplicant que algú faci alguna cosa per salvar el gos. L’home les enregistra quan falten sol unes hores perquè a Excálibur el sacrifiqui una administració que ha arribat a la conclusió que eliminar a l’animal és l’únic que pot fer per fer veure que fa alguna cosa (perquè des d’un punt de vista sanitari, la decisió no sembla tenir sentit). Completin tota aquesta exhibició de tristesa amb la portada d’un diari de difusió estatal que reprodueix un primer pla de Teresa Romero en la qual pretesament s’autoinculpa d’haver-se encomanat el virus de l’ebola. Com a retrat d’una família devastada, no està malament. Com a demostració de fins on es pot arribar per eludir responsabilitats en la gènesi de la primera gran crisi sanitària espanyola del segle XXI, la veritat és que tampoc no queda curta.

Per al govern d’Espanya, la gestió de l’afer de l’ebola -plena de tota classe de desencerts- és una mica més que una crisi sanitària. Sembra dubtes a l’exterior sobre la capacitat per manejar un conflicte complex (ja em diran, en aquest context, on queda allò de la Marca Espanya). Projecta sospites sobre un sistema sanitari que ha estat del millor que s’ha construït des de l’arribada de la democràcia. I fa versemblant la hipòtesi que l’estat espanyol ha entrat en una fase de desagregació que està més enllà dels previsibles efectes d’una gran crisi econòmica. Observin la seqüència.

Primer, el desacord amb Catalunya. Es coneixen molt pocs casos en que un sistema polític, en el primer gran contratemps social i econòmic a què s’enfronta. resol l’angoixa envestint contra una de les societats més modernes i econòmicament més dinàmiques. Però així ha estat, i el conflicte obert amb Catalunya no ha fet més que accelerar la segona fase d’aquesta crisi, la institucional. La legitimitat de les institucions judicials era tolerablement fràgil fins fa uns anys. Però després de la crisi de l’Estatut, el Constitucional ha entrat en un pendent de descrèdit que sembla no tenir final. La recent sentència-llampec sobre la consulta (anticipada dies abans pel poder executiu) ha col·locat aquest tribunal en una posició impossible.

Ara arriba l’ebola. Just quan la corrupció que emergeix del passat immobiliari i financer, ha entrat en una fase de judicialització (avui són les targetes opaques de Caja Madrid, demà serà una altra cosa). Les societats modernes ho són perquè tenen sistemes politicoeconòmics en els quals la mediació i la transacció governen els conflictes. No sembla que hagi de ser així en la crisi de l’ebola, amb un govern més disposat a barallar-se amb la classe mèdica i sanitària que a assumir els seus errors.

I, sobretot, a carregar sobre l’esquena de la família de Teresa Romero, tots els mals d’aquest segle.

(Publicat a La Vanguardia l’11 d’octubre de 2014)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s