Tarjetes castisses

Per saber qui mana i qui es beneficia, no n’hi ha prou amb mirar al Palc del Bernabeu, cal també llegir les llistes de targetes ‘black’

Una de les maneres de saber qui mana en un lloc és mirar a les llotges presidencials dels camps de futbol. L’escriptor Manuel Vázquez Montalbán n’era molt aficionat. N’hi havia prou amb llegir la composició de les successives juntes directives del F.C. Barcelona, deia, per saber en mans de qui estava el poder a la ciutat. En el cas barceloní, en els anys 50 i 60 les juntes estaven atapeïdes de noms procedents del tèxtil. En els 70 i 80 van manar els homes de la construcció i l’hostaleria, amb José Luis Núñez al capdavant. Més endavant, la inesperada generació de joves executius comandats per Joan Laporta…

No obstant això, ha estat la llotja del Santiago Bernabeu la que més interès ha suscitat en els últims anys. Per representar això que alguns han anomenat capitalisme castís. I perquè, sense tenir una composició tan variada com el barceloní -la sociologia del poder a Madrid ha estat més constant, amb els grans executors d’obra pública sempre en un paper rellevant-, el cert és que el Bernabeu concentra molt més poder que el Camp Nou. És així. Qui mana, mana.

Ara s’ha descobert una manera de completar aquest diagnòstic: donar un cop d’ull a la relació d’usuaris de targetes de crèdit opaques (les anomenen targetes “Black”, això sí que és castís) com la que ha transcendit del sumari que se segueix contra Caja Madrid. Gràcies a documents com aquest, els historiadors podran entendre com era la fauna i la flora que poblava i es beneficiava de targetes com les que et permetien treure diners en efectiu sense justificar. Als alts executius cal sumar-hi polítics de tots els espectres. Des d’exministres a exalcaldes i una llarga llista de “ex” de tota mena que indica fins a quin punt els partits es plantejaven aquests càrrecs com un premi als més fidels. També hi ha a la llista sindicalistes (més o menys honestos, més o menys cínics) i dirigents patronals, en idèntica posició, però amb menys sentiment de culpa que els primers. Hi ha també economistes, liberals i keynesians. Hi ha tertulians, un en concret que no ha parat de bramar a favor de la rebaixa salarial a les empreses. Hi ha també algun periodista. Que, per cert, es va gastar la pasta a tal velocitat que semblava que passés fam.

Hi ha també els detalls. Com el de Miguel Blesa, el president que, segons explica “El Mundo”, es va gastar 18.000 euros els últims 30 dies, quan ja sabia que se n’anava. O el d’un altre que es gastava els diners al Mercadona. Una grolleria si es considera que, en les altures que freqüentaven, el menys que podien fer era anar a comprar al Club del Gurmet d’El Corte Inglés. Ja ho veuen no hi ha res per passar a la posteritat com una targeta “black”.

(Publicat a La Vanguardia el 4 d’octubre de 2014)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s