Una passa per davant

El capitalisme espanyol perd l’home que li ha donat els moments de màxim esplendor

La mort d’Emilio Botín deixa el capitalisme espanyol sense un dels seus millors exponents, probablement el que li ha donat els moments de màxim fulgor, anticipant-se en cada moment a competidors i marcant el camí a seguir. El 2004, quan el banc que presidia va comprar el britànic
Abbey per 13.200 milions d’euros, Botín irrompia al Gotha de la gran banca mundial i desencadenava la febre de les portades a la premsa anglosaxona, que ja parlava de la “invincible armada” , amb referència a l’arribada de les corporacions constructores i energètiques espanyoles.

El grup Santander és avui el primer banc espanyol, segon europeu i onzè al rànquing mundial per capitalització (90.000 milions d’euros). Té una xarxa de 13.200 oficines i 190.000 empleats. Per arribar-hi, a més de l’Abbey, s’havia endinsat a Llatinoamèrica. Botín va fer les Amèriques a la dècada dels noranta, quan molts dels seus consellers temien el pitjor per a aquell continent. Però va encertar el moment i avui el grup disposa d’importants quotes de mercat al Brasil (tercer banc), Mèxic (tercera entitat) i una mica menys a Xile i l’Argentina. D’aquestes filials n’obté més de la meitat dels beneficis. Botín va obrir amb aquesta política la porta de la internacionalització, malgrat tenir un anglès poc fluid i amb un marcat accent.

Però el primer lloc en el qual el banquer va mostrar les seves habilitats va ser al mercat espanyol.
Emilio Botín havia nascut el 1934 i des del 1958 va treballar a l’entitat a l’ombra del seu pare, aleshores president. Quan anys després, el 1986, el va rellevar, molts van témer el pitjor. Un caràcter hermètic, cordial en ocasions però dur en els negocis, el feia impredictible. Però va arribar el primer cop. Botín va elevar de l’1% a l’11% la remuneració dels dipòsits i va desencadenar una guerra pel passiu.

La decisió va agafar desprevinguda la competència. I va enviar els primers senyals de quina era la seva obsessió: créixer i créixer per no ser devorat. El 1994 es quedava Banesto en subhasta -allà hi va enviar la filla, llavors Ana Patricia, a agafar experiència- i dos anys després fusionava l’entitat amb el Banco Hispano Central de José María Amusátegui i Ángel Corcóstegui. La cultura de la vella banca espanyola (de la qual el Central i l’Hispano eren bona mostra) va xocar amb la turbobanca de Botín. Va guanyar per KO i la llegenda de banquer de ferro va arribar al sector.

Abans d’això, Botín havia eliminat la “de” de l’anagrama i havia comprat caríssim un logo a Wolff Olins, un dels pares del branding (la coneguda flama de color vermell). El banquer trencava amb els orígens de províncies, amb un passat en què la seva família no havia passat desapercebuda a Cantàbria. El seu avi patern havia fundat el banc el 1879. El seu avi matern, Marcelino Sáenz, havia descobert les coves d’Altamira. Botín sempre va mantenir una estreta relació amb aquest món, del qual ha estat un gran mecenes.

Però ell ja tenia el cap a l’exterior. La banca havia de trencar els seus llaços amb la indústria. El capitalisme financer era el nou ordre. Si el seu pare havia estat un home de tebi compromís amb les empreses participades, ell havia d’accentuar aquesta política. Botín no es casava amb ningú. Encotillat en l’univers dels Set Grans -així es deia als vuitanta al lobby dels grans bancs espanyols sorgits de la concentració nascut a la postguerra-, va donar sempre mostres d’anar per lliure. Havia estudiat a Deusto, la del jesuïta Bernaola, i havia emparentat amb la burgesia de Neguri
en casar-se amb una jove noia de Getxo, Paloma O’Shea, pianista i la dona que va temperar les seves manifestacions externes. Va ser la persona que el va portar a la filantropia, plasmada en una creixent presència del banc al món de la universitat i l’ensenyament. Amb ella va tenir sis fills.

De la formació a Deusto, pètria però dúctil quan convenia, en va treure una especial habilitat per moure’s a les aigües en les quals conflueixen banca i política. La vella guàrdia bancària, tot just arribar el PSOE al govern, el 1982 se sentia com “comanxes a la reserva”, segons directa expressió d’un banquer. Botín va fer just el contrari. Es va acomodar al govern de torn i tant el va conrear que va acabar sent considerat el “banquer de Rodríguez Zapatero”. Anys després es va fer perdonar pel PP i es va aproximar a Mariano Rajoy. Li va fer el millor regal: la política de la marca
Espanya, única estratègia econòmica a l’exterior del govern, deu molt a les intuïcions de
Botín.

La premsa internacional se sorprèn sempre que parla d’Emilio Botín. Especialment dels anys que va estar al càrrec: 28, una eternitat per al món volàtil i intempestiu de les finances internacionals. Descobreix aleshores que es tracta d’un banquer familiar, fill i nét de banquers. Tot això amb el control de poc més de l’1,5% del capital del banc. Una proesa. També descobreix que una de les habilitats més grans d’aquest home va ser esquivar la maledicció de les terceres generacions i saber sobreposar-se a un pare enèrgic. Tan enèrgic com ell mateix, les aparicions vestit de color vermell i pantalons curts del qual a les competicions de fórmula 1 mai no haurien portat a pensar que aquest home es moriria d’un infart a primera hora del matí de dimecres.

De l’entorn familiar li va venir també un dels seus grans contratemps en la darrera etapa (el primer va ser la pèrdua d’Alfredo Sáenz, el conseller delegat), quan el 2011 va haver de regularitzar l’herència familiar, dipositada des dels anys trenta en comptes de la banca suïssa.

(Publicat a La Vanguardia el 11 de setembre de 2014)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s