El defecte papallona

Crisis financeres, epidèmies… com més petit i integrat és el món, més complex és torna i més altes són les incerteses

Primer agafaves el tren fins a Manresa. Després un autocar de línia que s’enfilava Llobregat amunt, amb parada a tots els pobles. Trigaves més de quatre hores en arribar a l’Alt Berguedà, aleshores una comarca amb mines. Era tan llarg el trajecte i tan intensa la fortor de carbó (tothom l’utilitzava per escalfar-se), que era com arribar a un altre planeta. En cent quilòmetres passaves dels ambients rurals i missaires del Bages a la més alta concentració del món de menjacapellans (mai no he tornat a sentir renecs tan bèsties) i de contrabandistes en un país marcat per la proximitat de la frontera i la tradició obrera industrial.

Quaranta anys després, el mateix trajecte es fa en una hora. Ja no hi ha mines. No hi ha empreses. Està poc contaminat i hi ha gent que hi viu del tele-treball. És gent que llegeix el mateix que vostè llegeix, que veu el mateix que vostè veu. L’Alt Berguedà està, físicament, tan lluny com ho estava fa quaranta anys. Però en realitat està aquí al costat.

Les comunicacions i la tecnologia han empetitit el món. És una de les coses que es perceben amb l’edat. Però des la caiguda del Mur de Berlín el 1990, per posar una data de referència, aquesta integració s’ha accelerat vertiginosament. Excepte per als que els ha tocat viure a Corea del Nord, tot està, més o menys connectat i la transmissió dels esdeveniments d’un racó a un altre del planeta pot ser instantània.

Els exemples els coneixen. Una tarda d’agost del 2007 la banca francesa BNP tanca un fons que gestionava a Nova York fet a partir d’hipoteques barates i dies després s’encenia tot el sistema financer mundial. Un altre dia, la població russòfona d’Ucraïna s’aixeca en armes contra Kiev i tres mesos després els pagesos de Lleida han de llençar els préssecs. No fa tant, una epidèmia d’Ebola esclata en els límits interiors de Libèria i uns dies després l’aeroport de la ciutat t’adverteix que t’ho facis mirar si notes segons quins símptomes.

Els darrers vint-i-cinc anys han estat bons per a moltes coses. Molta gent ha abandonat la pobresa i han vist pujar l’esperança de vida. S’han difós determinats tipus de saber i s’han fet més accessibles. L’integració és vista, en conjunt (fora d’aspectes com el calentament global o la pèrdua de biodiversitat) com un fet positiu. Els economistes ja firmarien. Però els físics són d’un altre parer. Pensen que el món s’ha fet molt més inestable. Que hi ha un desnivell enorme entre els riscos i incerteses i la capacitat dels governs locals per fer-ne front. L’argument el desenvolupa un llibre que acaba de publicar l’ex vicepresident del Banc Mundial, Ian Goldin, “The Butterfly Defect” (El Defecte Papallona, en referència irònica a les petites pertorbacions que es registren en un lloc remot i que acaben portant a una cascada d’esdeveniments que n’amplifiquen l’efecte).

El món s’ha fet més petit. Però no per això s’ha fet més governable.

(Publicat a La Vanguardia el 23 d’agost de 2014)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s