Pobres nectarines

Com la geopolítica entra en joc i els exportadors perden un dels millors clients

L’auge de les exportacions ha estat la història d’èxit més important de l’economia catalana en els últims anys. Un èxit que respon tant a l’envejable capacitat d’adaptació del teixit empresarial com al sever ajust laboral practicat i a l’habilitat dels protagonistes per entrar en nous mercats. Ara, quan aquest auge sembla haver tocat sostre, emergeix un altre factor que, no per conegut, havia passat menys desapercebut: la relativa bonança geopolítica dins la qual ha tingut lloc aquest procés.

A mercats més oberts, més oportunitats per als més petits. Aquesta veritat, reformulada en els últims anys (l’última al llibre La Mida de les Nacions, d’Alberto Alesina i Enrico Spolaore) explica la profunda fe en les virtuts de la globalització en la qual ha viscut Catalunya en els últims temps i justifica alguns dels esdeveniments de l’última dècada. Però la geopolítica existeix i interfereix als mercats. De vegades els efectes són sorollosos però imperceptibles. Com quan els agricultors francesos bolquen els camions de nectarines que els arriben del sud. Però en altres ocasions, com ara, quan Vladimir Putin imposa el veto a les exportacions alimentàries comunitàries, es perceben amb molta més cruesa.

En una recent entrevista, el filòsof Xavier Rubert de Ventós afirmava que tot el que no és estat és incomprensible en el context internacional. No existeix. En les fases en què la globalització mostra els seus límits aquesta sentència té encara més valor. És quan les empreses -les pimes, sobretot- se senten òrfenes allà on naveguen. En aquests casos, la raó d’estat mana i la justícia universal sembla esvair-se. Recordin quan el 2011 es va acusar a l’innocent cogombre murcià d’una epidèmia d’E.coli a Alemanya. Al final la culpa va ser de la soja germinada. Però no hi va haver pietat, de cap mena, per als productors de cogombres.

Alguna cosa d’això ha passat en els últims dies, en els quals el sector agroalimentari ha vist com perdia de cop el mercat rus, un dels seus millors clients. Agricultors i ramaders, es dediquin al cogombre, al tomàquet, la nectarina o al porcí, tenen uns codis de conducta que revolten de vegades a l’opinió pública. Una crisi és en el camp és sinònim de retencions a les carreteres i de subvenció encoberta. Però s’equivoca qui pensi així. El camp no és l’únic sector en el qual el mercat pateix distorsions: també passa amb la banca, la mineria del carbó, el comerç, l’automoció… En darrer terme, cal aprendre dels francesos. I l’agroalimentari és avui el tercer sector exportador català, del qual depenen molts llocs de treball.

L’estreta relació de l’agroalimentari amb un recurs com l’aigua, el converteix a més en estratègic. I això anirà a més en els propers anys. Califòrnia, vuitena economia agrícola mundial, pionera en moltes de les tendències del sector, pateix ara el seu tercer any de sequera. En consonància, està arrencant tarongers i abandonant el blat de moro per substituir-los per cultius menys dependents de l’aigua. Aquí, de moment, es fa tot el contrari. Es regala l’alfals als Emirats Àrabs o a la Xina i no se sap gaire bé què fer amb el canal Segarra-Garrigues.

Vladimir Putin pot haver posat el món en una nova postguerra freda. O no. Però per treure el cap en aquest entorn, el primer que cal fer des d’aquí és reconèixer els que fan bé les coses. I compartir-ne l’estratègia.

(Publicat a La Vanguardia el 16 d’agost del 2014)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s