Tots a casa

The New York Times Magazine dedica l’última portada a la boomerang generation. L’anomenen així per la freqüència amb què els joves d’aquesta generació, entre els 20 i els 30 anys, tornen al domicili patern després d’haver viscut un temps pel seu compte. El terme va començar a circular als inicis de la recessió. Ara es demanen si és conjuntural o és una tendència que està aquí per quedar-se. La conclusió a la que arriben és que la recessió pot haver-ho fet més visible, però veuen el fenomen com una cosa estructural. Un de cada cinc joves d’aquesta edat viuen amb els pares als Estats Units.

Als americans els sorprèn que passin aquestes coses. Hollywood i les novel·les de Jonathan Franzen els han acostumat a trames argumentals en les quals sempre apareix un fill que viatja a la casa paterna després d’anys d’haver-la abandonat i haver-se instal·lat a milers de quilòmetres de distància. Als mediterranis això no els impressiona: les famílies són més àmplies i els fills triguen en anar-se’n. Això ha estat així tret d’en les dècades dels setanta i vuitanta, quan s’estilava fugir aviat del domicili patern i l’economia facilitava l’emancipació. Però ara, el fenomen de parapetar-se a l’habitació de la infantesa també s’ha intensificat. La frase tipus “Papa, me’n vaig a viure a Gràcia amb una amiga” ja no arriba quan tenen 21 anys. És més comú als 30 i tants.

Un dels tòpics més celebrats de la generació que ara mana és el de lamentar-se que els fills els han sortit massa tous. Nascuts en la fase alta del cicle de creixement europeu, raonen, s’han acostumat massa al que és bo i ara els costa d’assumir la duresa de la vida. Pot ser que hi hagi alguna cosa de veritat en aquesta creença. Però el cert és que emancipar-se avui és molt més difícil que fa trenta anys. Aquesta setmana, el sindicat CC.OO. difonia un informe que indicava que el nombre de contractes precaris (incloïa en aquesta categoria tant temporals com llocs de treball a temps parcial) superava per primera vegada als contractes fixos indefinits.

El mercat laboral s’ha tornat molt més difícil (paga menys) i molt més inestable. Com més s’ha avançat en l’economia de serveis, més s’ha estès la flexibilitat laboral i la incertesa en el projecte vital de la persona. És veritat que als països del Sud d’Europa les coses són pitjor perquè l’atur és molt més alt. Però el fenomen és més de fons. Afecta també les economies del nord, amb cotes d’atur més baixes.

La pèrdua de velocitat de les economies occidentals ha fet els joves més dependents dels adults. Ha trencat la llei no escrita segons la qual cada generació havia de viure millor que la que la precedia. Ara està canviant el perfil del que es coneixia com a joventut. Menys romàntica, menys aventurera. I necessàriamente més previsora…

(Publicat a La Vanguardia el 5 de juliol del 2014)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s