Capital Caracas

Durant un llarg període de temps, l’esquerra europea es va nodrir de l’imaginari llatinoamericà -de la revolució cubana al Xile de Salvador Allende- per fer més atractiu el seu discurs. Aquella època es va acabar. En part perquè Llatinoamèrica va entrar en una fase d’aparent estabilització i integració de les esquerres més insurrectes. En part també perquè aquesta esquerra va occidentalitzar les seves referències (l’ecologisme) i majoritàriament es va integrar al consens capitalista.
 
Però la duresa de la crisi, la corrupció, el deteriorament institucional i l’augment de les desigualtats han revifat aquesta fascinació. Podem és un bon exemple d’aquesta tendència, fruit de la iniciativa de Pablo Iglesias, un home bregat a les tertúlies d’Intereconomia i la Sexta i d’un grup de politòlegs que van assessorar la Veneçuela d’Hugo Chávez. La referència a l’estadista del xandall vermell és important. A diferència d’altres grups sorgits d’experiències territorials o sectorials (com la CUP o la coalició d’Ada Colau), la força de Podem està en la seva retòrica enganxosa, en el seu llenguatge categòric.
 
Dit això, la deriva llatinoamericana no és patrimoni de l’esquerra. És el reflex d’un fet més ampli i preocupant: la periòdica tendència espanyola a “escapar” dels corrents polítics i culturals hegemònics a Europa. De la mateixa manera que Podem s’alimenta del creixement de les desigualtats, aquestes ho són al seu torn de la propensió de la dreta espanyola a desentendre’s dels consensos socials bàsics.
 
Espanya comparteix amb Polònia una dreta política que no va participar del consens fundacional de la postguerra europea. Com la polonesa, la dreta espanyola ha estat sempre propensa a la deriva “atlàntica”. Recordin sinó la presència de José María Aznar en la famosa fotografia de les Açores, la que va precedir la participació en la guerra de l’Iraq.
 
La reforma fiscal que acaba d’aprovar el Govern ofereix inquietants senyals en aquesta direcció. Modificarà només lleument l’estructura dels impostos. Però no garanteix que s’assoleixi el dèficit públic a què s’ha compromès amb Europa. Ni ofereix pistes per saber d’on sortiran els 50.000 milions d’euros en estalvis que està obligat el Govern en tres anys (segons dades presentades pel governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde. El resultat final serà menys despesa social, menys estat del benestar i més desigualtat.
 
La dreta tradicional europea pot arribar a ser irritant en el cultiu de certes virtuts (i més propensa a la dimissió que la política local). Però sap que aquesta ètica, com la cohesió social, són la garantia de l’estabilitat dels seus sistemes polítics, base del model europeu.
 
Voler fugir d’aquestes regles pot resultar atractiu a curt termini. Però pot ser el camí cap a una confrontació social que ningú no desitja.
 
(Publicat a La Vanguardia el 28 de juny de 2014)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s